Catalunya, és viable com a estat independent?

La manifestació "Catalunya, nou Estat d'Europa "(Catalunya, nou estat d'Europa) va tenir lloc a Barcelona durant la Diada Nacional de Catalunya l'11 de setembre de 2012. Aquest mateix any, 2013, l'11 de setembre, va tenir lloc la Via Catalana, una cadena humana que travessava tota Catalunya, i que va comptar amb 1, 6 milions de persones.  Van ser organitzades per l'Assemblea Nacional Catalana, la presidenta de la qual, Carme Forcadell, va dir que " el 12 de setembre el Govern haurà de començar a treballar per la independència de Catalunya ". Totes les cròniques i totes les editorials dels diaris catalans l'endemà van explicar que la manifestació va ser inequívocament independentista.


Va ser una jornada històrica, per xifres i pel to marcadament independentista de la marxa, mai vista abans en una mobilització tan multitudinària. L'afluència de participants a la marxa va ser massiva, sorprenent a tothom i tenint un clar ressò internacional. Les estimacions d'assistència fluctuen entre 1,5 milions, segons la Guàrdia Urbana i el Departament d'Interior català, fins a uns 2 milions segons els organitzadors de l'acte, encara que des mitjans del Govern espanyol es va rebaixar aquesta xifra. Després d'aquesta manifestació, segons Rubén Díaz Caviedes, a " El Confidencial ":" Està per veure quines coses canviarien i si ho farien per bé en un hipotètic Estat català. De assolir la independència, l'actual autonomia de Catalunya es convertiria en una república sobirana amb una mica més de set milions i mig d'habitants. Per extensió i població seria el tercer país dels quatre que integrarien la Península Ibèrica i la seva capital, més que presumiblement, seria Barcelona ". Sembla que el procés ja està en marxa, però té els seus terminis, segons el president de Catalunya, Artur Mas, en relació a la possible independència de Catalunya, després de la multitudinària marxa independentista celebrada a Barcelona durant la Diada. " S'ha produït un sentiment de fatiga mútua. Catalunya creu que pot fer molt més dins del conjunt de l'Estat espanyol, i crec que Espanya es cansa també de la manera d'actuar que tenim els catalans ", va dir   Artur Mas.

 

Molta gent parla d'aquest tema en un sentit o un altre, en moltes ocasions de manera demagògica i sense aportar dades objectives. La meva interpretació de les causes que han portat a la situació actual, les resumeixo amb un exemple. Es tracta d'una parella en què la dona (encara que podria ser també un altre tipus de parella) li diu al marit, Pepe, que necessita més espai i llibertat per a les seves inquietuds i aficions. Però el marit vol controlar el que fa i més dir-li el que ha de fer. La dona insisteix durant anys i sempre es troba amb la mateixa reacció. Un dia, el marit arriba a casa i crida a la seva dona, però no contesta. A la taula del menjador veu una nota, es posa les ulleres i, amb gran estupefacció, llegeix el següent: " Adéu per sempre Pep, et desitjo sort ". De fet, en el cas d'una independència, està per veure quines coses canviarien i si ho farien per bé. Tal com hem dit, d'aconseguir la independència l'actual autonomia de Catalunya es convertiria segurament en una república sobirana amb una mica més de set milions i mig d'habitants. Per extensió i població seria el tercer país dels quatre que integrarien la Península Ibèrica i la seva capital, més que presumiblement, seria Barcelona. Albert Aixala, president de la Fundació Rafael Campalans, adverteix que aquest escenari obre uns interrogants " als que l'independentisme encara no ha respost ". Aixala es pregunta, a tall d'exemple, si el castellà seguiria sent llengua oficial en una Catalunya independent o si els ciutadans que ho desitgessin tindrien la doble nacionalitat. La veritat és que el catalanisme posa el focus en l'econòmic i territorial. Marc Perelló, professor de Comunicació de la Universitat Abat Oliba CEU, explica que l'organització territorial d'un Estat català exigiria " començar des de zero "per adaptar-se als canvis, transcendint en part les estructures avui vigents. " Cal diferenciar la nació cultural de la nació política ", explica Agustí Colomines, president de la Fundació Catalanista i Demòcrata. Segons ell, les regions catalanoparlants adjacents a Catalunya "no estan sobre la taula en el debat de la secessió". Una altra cosa seria que una Catalunya independent donés prioritat a les relacions culturals amb altres territoris de parla catalana, com fa Espanya amb els països de parla hispana, però ara per ara només es contempla l'emancipació de la Catalunya estrictament autonòmica ". Colomines explica que el veritable valor d'un hipotètic nou esquema territorial resideix en la representació de les " jurisdiccions territorials ". Segons ell, un Estat català necessitaria " una llei electoral proporcional que representés fidelment als territoris interns ".

 

Joan Tàpia és membre de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres. Ha estat director de La Vanguardia , de BTV i de TVE a Catalunya. També va ser assessor del ministre d'Economia Miguel Boyer i director del Departament d'Informació i Relacions Exteriors de La Caixa. Actualment col · labora en El Periódico de Catalunya , a més de participar en nombrosos programes de ràdio i televisió. Com que no és un independentista, crec que el que va escriure a 2012.04.03 pot desvetllar part de l'explicació de la situació actual: "Per què la desafecció?. A Madrid es creu que és perquè el nacionalisme ha dominat la Generalitat des de 1980. Però l'ABC de Luis MaríaAnson va fer a Jordi Pujol espanyol de l'any i en el cas GAL-quan la dreta espanyola va voler liquidar Felipe González després de no aconseguir-ho amb l'OTAN-Pujol va demostrar més sentit d'Estat (espanyol) que Aznar. Però com la gran assignatura d'aquest decenni és superar la crisi convé analitzar el que passa amb racionalitat .... L'única cosa important a curt és evitar que l'autonomia espanyola (i la catalana) sigui maltractada per una Europa poc europeista i que no sap bé on va, però que té una moneda única de la qual no ens interessa sortir. Anem a això. Totes les enquestes (abans abril 2012) diuen que a Catalunya l'independentisme no és majoritari però que la desafecció creix. I a Madrid es generen dues respostes negatives, tampoc majoritàries. La primera: "però què s'han cregut!, Són Espanya i punt!", La segona, "doncs que se'n vagin, que estem farts!". Si a la crisi li afegim l'exacerbació d'un conflicte nacional, que des del 77 a gairebé el 2000 no gestionem malament-, no guanyem res. Per a mi el problema es va agreujar quan, en cercles diferents, es va començar a predicar que calia acabar amb l'ambigüitat. L'èxit de la transició i la Constitució va ser precisament l'ambigüitat. Roca i Solé Tura podien dir a Catalunya que el terme "nacionalitats", i el tracte diferent a les autonomies històriques, era un reconeixement "nacional". I Alfonso Guerra i Fernando Abril creien que la Constitució blindava la unitat nacional. Va funcionar (de moment).  Però després va ressuscitar a Espanya el "caïnisme", el que en un país més endarrerit va portar a la guerra civil. Aznar va guanyar al 96 embolicat en el nacionalisme ¡i criticant una cosa tan innocent com la cessió socialista del 15% de l'IRPF a Catalunya! I al carrer Gènova aquella nit es va cridar "Pujol, nan, parla en castellà". Però l'aritmètica parlamentària fa mes miracles que Fàtima i Pujol i Aznar es van entendre. Després la majoria absoluta d'Aznar ho va complicar tot ".  

 

I segueix Joan Tapia: " I quan el PP va tornar a l'oposició, va convertir en una prioritat el combat contra el nou Estatut. Hi havia hagut errors, com la marginació del PPC, però el va votar el 85% del Parlament català. I les Corts espanyoles el van corregir i li van donar llum verda. Els dos grans partits catalans, CiU i PSC,  van acceptar la rebaixa i el poble català el va aprovar en referèndum per àmplia majoria malgrat l'oposició per motius antagònics del PPC i ERC. Però el PP no només va recórrer al Constitucional una llei orgànica aprovada a les Corts per tots els grups menys ell, sinó que va llançar a tot Espanya una campanya contrària. Per ser suaus, una mica anticatalana. L'objectiu no era només l'Estatut, sinó (caïnisme espanyol) liquidar Zapatero. Però aquella versió "light" de "ni vermella ni trencada" enverinar les coses a Catalunya, on a més el partit nacionalista moderat, dominant des del 80, estava frustrat per la pèrdua de la Generalitat. Fer política a curt (guanyar les pròximes eleccions) amb un assumpte vidriós com l'encaix d'una nacionalitat (Constitució dixit) en una nació, és insensat. Encara que ho facin polítics que presumeixen de temperats. El més greu va ser que després alguna cosa votat pel Parlament, per les dues cambres espanyoles i pel poble català, va ser anul · lat en part- després d'anys de esperpèntic espectacle- pel Tribunal Constitucional. Que el caïnisme (PP portava al Constitucional, al qual convertia en tercera cambra, tot el que el PSOE aprovava) provoqués que el PSOE liquidés el recurs previ d'inconstitucionalitat (que una llei recorreguda no entri en vigor fins a la seva revisió pel Constitucional) és una cosa curiosa. I del que l'Estatut no tenia cap culpa. Rajoy- a part dels errors del catalanisme i del PSC-va recórrer l'Estatut per satisfer al nacionalisme espanyol i per liquidar Zapatero. I després aquest no va aconseguir (per desídia?, Per falta de convenciment?) Que el Constitucional avalés el que ell- com a president del Govern espanyol- va pactar i va dir que era un pas històric. Va ser (crisi apart) el seu gran fracàs polític. La conseqüència és que en molts catalans que no voten al PPC i el PSC- la majoria en les eleccions catalanes però no en les legislatives- hagi pujat la desafecció. I el nacionalisme s'ha radicalitzat. Aquí estem. Per què no constatar que l'exacerbació del conflicte no ajuda a resoldre els problemes de l'Espanya i la Catalunya del 2012? " .

 

Els nacionalistes volen una Catalunya independent, però dins de la Unió Europea. Europa, però, pot tenir altres plans. Brussel les va recordar aquesta mateixa setmana que una hipotètica secessió de Catalunya implicaria que quedés fora de la Unió Europea.El anunci ho feia del portaveu de la Comissió Europea, Oliver Bailly, després de la convocatòria de la manifestació independentista de la Diada sota el lema " Catalunya , nou estat d'Europa ". Bailly va afirmar que " no hi ha disposicions en els tractats de la UE sobre la secessió d'una regió d'un Estat membre "i ha explicat que, davant aquesta absència, una Catalunya independent es veuria obligada a formalitzar el seu ingrés a través del procés que ha seguit qualsevol  altre país. Però Albert Aixala manté que la qüestió europea " és un escull també per a Espanya ", ja que la independència catalana obligaria a modificar els tractats que ha signat. " Seria un país amb molts menys milions d'habitants, i els representants d'altres països exigirien reduir el percentatge de representació ", posa com a exemple. Tot i que la voluntat europea de l'independentisme és clara, Aixala adverteix que la secessió " plantejaria un problema de primer ordre a la Unió Europea. Amb independència de la voluntat, ha d'haver un acord legal previ ". De fet, la voluntat d'independència és un pobre argument si no hi ha vigor econòmic, i el catalanisme recorre als comptes per justificar que li aniria millor sense Espanya. En la seva anàlisi " Viabilitat de Catalunya com a Estat. Anàlisi de la Hisenda Pública ", publicat a l'agost de 2012 per la Fundació Catalanista i Demòcrata , es conclou que una Catalunya independent tindria un superàvit  de entre  922 milions d'euros-  amb dades del 2009, castigat per la crisi- i 21.071.000 -amb dades del 2007 -, i que el seu PIB per càpita estaria un 9% per sobre de la mitjana dels primers quinze països de la Unió Europea. L'anàlisi recull els informes de diversos economistes i experts en Hisenda Pública, com Núria Bosch i Marta Espasa, de la Universitat de Barcelona. Després de la seva recerca, Bosch i Espasa mantenen que un Estat català se situaria en una posició similar a la de Suècia i Dinamarca tant en PIB per càpita com en nivell d'exportacions- al voltant del 52% del PIB-, i conclouen que seria un Estat " completament viable "mantenint els nivells de prestacions i pressió fiscal actuals. Unes dades tan positius que, de ser reals, farien que Catalunya obtingués uns ingressos addicionals nets que es podrien dedicar a incrementar els serveis públics o abaixar els impostos, segons aquestes expertes.

 

" L'únic argument fort que hi ha sobre la taula és el tècnic-econòmic ", sosté Oriol Homs, director de l' Fundació Centre d'Iniciatives i Recerques Europees a la Mediterrània -CIREM-. Catalunya manté amb l'Estat " una relació desequilibrada ", sosté, que" porta Catalunya a l'empobriment ". Una desigualtat que, segons ell, és el veritable " tema de fons "en el debat sobre la secessió:" Alimenta aquesta sensació que a Espanya no ens volen, en particular en una situació de crisi que afecta ambdues parts ". " Si Catalunya fos independent seria una de les economies més sanes del món i els mercats es barallarien per prestar diners "," Formar part d'Espanya en aquests moments és una xacra que es paga cara "," El rescat dóna la raó als independentistes : tal com està estructurada Espanya, Catalunya és inviable. I Espanya ... també ". Frases com aquestes estan en un post de Xavier Sala Martín, en què el catedràtic d'Economia de la Universitat de Columbia analitza el rescat a Catalunya. La controvèrsia gira entorn de dues qüestions: com ha arribat Catalunya a esdevenir la comunitat més endeutada d'Espanya i qui és el principal responsable: la Generalitat o el Govern central. L'economista responsabilitza de la situació actual als anteriors governs de la Generalitat. Destaca que el deute va augmentar gairebé en un 50% (de 10.900-15776000) durant els tripartits encapçalats per Pasqual Maragall i José Montilla , tot i l' boom econòmic que va caracteritzar aquells anys. La clau: es van dilapidar els ingressos extraordinaris. " Tots sabem la llista de malbaratament: construcció d'aeroports i altres infraestructures absurdes, malbaratament massiu en un Fòrum de les Cultures lamentable, augment de la despesa sanitària com si la bonança hagués de durar tota la vida, cartilles per a tothom, contractació d'amics , parents i afiliats, campanyes de publicitat amb fins electorals, etc ... ", assenyala.

 

Les balances fiscals de les comunitats autònomes se suposa que haurien de ser un instrument d'informació econòmica que imputés territorialment els ingressos i despeses de les institucions del sector públic en un període de temps determinat, i calcular el saldo fiscal resultant en cada territori. És una de les eines amb què hauria de comptar un govern per dissenyar la seva política fiscal. El seu propòsit és el d'identificar el saldo que suposa per a una comunitat autònoma el total de despeses de l'Administració central en el seu àmbit territorial, menys la suma de les seves aportacions a la Hisenda Pública. La realització de balances fiscals sorgeix a Espanya com a demanda de les nacionalitats històriques que hi ha a l'estat Espanyol, especialment des de Catalunya. Sota el seu punt de vista, l'esforç fiscal que suporten genera un dèficit que resulta perjudicial per al desenvolupament econòmic de Catalunya i també per a la pròpia Espanya, en perjudicar a un dels motors econòmics d'Espanya. El Govern d'Espanya, presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, es va comprometre públicament durant el discurs d'investidura d'aquest, el 8 de març de 2008, a publicar les balances fiscals per CCAA. Fruit d'aquest compromís, el govern va encarregar la seva elaboració l'Institut d'Estudis Fiscals, fent-se públic el 15 de juliol de 2008 el primer informe elaborat pel mateix, titulat " LES BALANCES FISCALS DE LES CCAA ESPANYOLES AMB LES AA. PÚBLIQUES CENTRALS. 2005 " Però aquest va ser l'últim i únic informe publicat.

 

Potser l'explicació de la no publicació de les balances fiscals resideixi en el que va dir el catedràtic d'estructura econòmica de la Universitat Ramon Llull, Santiago Niño-Becerra, a 16/5/2012, " Catalunya dóna a Espanya el 8,7% del seu PIB (la part dels impostos que no torna a Catalunya) , cosa que es tradueix en un total de 16.000 milions d'euros anuals ". I ha assegurat que si aquests diners es quedessin a Catalunya, no tindria dèficit de comptes propi i el deute de Catalunya es podria liquidar en tres anys, per la qual cosa no hi hauria necessitat de cap retallada. Segons Niño-Becerra, aquesta és una xifra " molt important ", però va matisar que aquestes dades són de l'any 2005," perquè són les úniques que el govern de Madrid ha volgut publicar ". L'economista ha criticat que el govern espanyol " es va comprometre a publicar les del 2009 i no ho va fer, i cap partit li ho ha demanat ". Així ho ha dit en una conferència d'ajuda als nens d'Ucraïna, on també se li va preguntar per què el govern de l'Estat no publica les balances fiscals interregionals. Al seu entendre, no ho fa " perquè no vol, ja que és dinamita ". El catedràtic d'estructura econòmica ha explicat també que com Catalunya té un dèficit molt elevat ha d'emetre un nivell de deute públic alhora molt elevat per cobrir les seves necessitats.

 

Germá Bel va publicar, en Dossier Econòmic , un interessant article titulat " BALANCES FISCALS: TANTA DISCUSSIÓ, NO ACABARÀ AL MONÒLEG? " . En aquest article s'explica que ara que ja gairebé tothom ha sentit parlar de les balances fiscals, cada vegada més serà una qüestió de controvèrsia entre especialistes, molt més que una seriosa discussió social i política. Amb la generalització del debat hem descobert que no és el mateix calcular les balances fiscals imputant les despeses del Museu del Prado a la Comunitat de Madrid o al conjunt d'Espanya. Perquè la primera metodologia, la del flux monetari, fa que entre els territoris més grans Catalunya estigui al capdavant de la classificació de dèficits fiscals, amb 9 punts del PIB, punt amunt punt baix, i Madrid molt menys, amb un dèficit fiscal de 3 punts del PIB. En canvi, amb la metodologia del flux del benefici, és Madrid la que té més dèficit fiscal, amb 11 punts del PIB, per sobre dels 7 punts que té Catalunya amb aquesta metodologia (segons l'últim treball de les economistes Núria Bosch i Marta Espasa). En el cas de Balears, encara que en% és el més alt, en xifres absolutes és moltíssim més baix que a Catalunya. Però ja sabíem que no era el mateix el resultat de les balances fiscals segons la metodologia de càlcul emprada. El que encara no sabíem era que Espanya s'ompliria d'entusiastes del flux del benefici, que condueix inevitablement a que les capitals administratives estiguin al capdavant de les estimacions de dèficit fiscal. De fet, ja comença a ser d'ús freqüent l'argument que, al cap ia la fi, Madrid és qui té un dèficit fiscal més gran. I tot i així, sorprenentment, no li sap greu ser aparentment tan solidària ni planteja cap exigència de reducció del seu dèficit fiscal. 

 

Tot això té prou rellevància. La interpretació ambivalent del saldo fiscal de Madrid, moderat segons una metodologia, i intens segons l'altra, conduirà inevitablement a l'alineació dels economistes i dels polítics amb la metodologia que ofereixi els resultats més ' convenients '. Les excepcions seran això: excepcionals. I aquest és el final del debat polític centrat en les balances fiscals a Espanya. No interessa ara discutir aquí quina de les dues metodologies és la més idònia. De fet, cadascuna analitza coses diferents. I sobretot perquè, com diu el professor Guillem López Casasnovas, l'assumpte de les balances fiscal no és propi d'un pacte metodològic, perquè la discussió sobre balances fiscals és més política que no científica. És lògic que un territori tingui dèficit (o superàvit) fiscal amb altres parts de la mateixa comunitat política estatal? Per descomptat que sí. La qüestió política fonamental no és la del dèficit (o superàvit) fiscal, sinó l'opinió que es tingui sobre la pertinença, o no, de Catalunya a la comunitat política d'Espanya. Si es considera la independència com a millor opció, llavors no cal gastar massa temps discutint sobre balances fiscals. Qualsevol grau de dèficit fiscal és dolent i empobridor. I, per fi, la secessió trenca la balança fiscal. Encara que sempre queden els de la Unió Europea. Si, en canvi, es considera oportú que Catalunya formi part de la comunitat política d'Espanya, llavors passem al següent paràgraf.

 

En aquest context, l'existència d'un cert grau de dèficit fiscal és lògic, ja que és habitual en les societats més desenvolupades que alguns serveis- com l'educació o la salut- estiguin a l'abast de tothom d'una forma bastant igualitària. Per això, la balança fiscal entre territoris deixa de ser útil des del punt de vista del debat polític. Perquè una balança fiscal no diu absolutament res si no s'afegeixen una sèrie de patrons normatius per a la distribució de les despeses entre els diferents territoris. En el cas dels ingressos les regles van generalment a nivell personal sense distinció de territoris. La qüestió central no és dèficit fiscal o no, sinó quin és el patró normatiu que pensem que és millor per avaluar l'aportació i la percepció de cada territori en termes fiscals. Hi ha una qüestió que s'ha posat explícitament sobre la taula: pagar segons la riquesa i rebre segons la població. A Germá Bel li agrada aquest enfocament, ja que té una mica de reedició d'aquell vell principi marxista: " de cadascú segons les seves capacitats i a cadascú segons les seves necessitats ". I llavors es pot mirar qui compleix de sobres (com Catalunya) i qui no compleix ni de lluny. Hi ha millors patrons normatius? Si algú formula algun altre, llavors el podrem avaluar. Per acabar, una cosa sobre la qual pot haver-hi un acord molt ampli: la necessitat que hi hagi transparència. Germá Bel no creu que les balances fiscals siguin un instrument que ajudi a la discussió política. Així i pensa que poden ajudar a que hi hagi més comprensió en el conjunt d'Espanya sobre el que passa realment i com circulen realment els fluxos fiscals entre territoris. I per això, la metodologia que es faci servir (millor les dues) no fa massa diferència, exceptuant el cas de Madrid. Però alguns polítics a Espanya tenen por a la transparència. Això se suposa que haurien de ser coses del passat, de la vella política que necessitava excitar passions basades en la manca d'informació (tant a la resta d'Espanya com a Catalunya) ..

 

Darrerament han tingut lloc una sèrie d'esdeveniments que han fet pensar en l'oportunitat de concretar alguns aspectes lligats a les balances fiscals. Un d'aquests punts és la preocupació manifestada pels economistes sobre la incidència que el dèficit fiscal pot tenir en el desenvolupament futur de l'economia catalana, malestar que comparteixen el 70% dels enquestats en els últims sondejos de conjuntura del Col • legi d'Economistes de Catalunya . Un altre aspecte a destacar és la presentació del projecte de llei dels pressupostos generals de l'Estat del 2012 on, entre d'altres reduccions, se situa la inversió real a Catalunya en el 11'1% del total, molt lluny del 18,8% de la disposició addicional tercera del vigent Estatut i que reflectiria, per tant, un nul impacte corrector en el dèficit fiscal històric. D'altra banda, també hi ha la polèmica i ball de xifres sorgits arran de la presentació de l'estudi del Departament d'Economia i Coneixement corresponent al període 2006-2009, que va poder donar la impressió, com encertadament denunciava el professor Guillem López Casasnovas, expert i pioner en aquests tipus de treballs, que els càlculs i supòsits utilitzats pels economistes eren febles i amb un alt grau de discrecionalitat. I, finalment, cal tenir en ment la revisió del model de finançament de la Generalitat de Catalunya que, preceptivament, haurà d'efectuar a finals de l'any 2012 i on, amb tota seguretat, la discussió sobre les balances fiscals tornarà a apareixer.

 

Estem davant, per tant, d'un tema recurrent i permanent en els àmbits acadèmics, polítics i econòmics, de manera que, a fi i efecte de facilitar el debat quant a la seva vessant econòmica, val la pena concretar quins són els seus conceptes bàsics . En primer lloc, la balança fiscal pretén concretar la diferència entre els impostos i altres ingressos aportats des de Catalunya al sector públic central i les despeses i inversions que aquest mateix sector públic destina. Aquest càlcul es pot fer considerant el saldo resultant de la Seguretat Social o bé excloent. En segon lloc, la informació presentada en l'estudi esmentat (període 2006-2009) s'ha elaborat seguint la metodologia del grup de treball d'experts creat el 2004. Aquesta metodologia ha estat aplicada a les successives actualitzacions, l'última de les quals s'ha fet amb la col laboració de la doctora Marta Espasa, de la Universitat de Barcelona (UB), que va participar en l'esmentat grup d'experts. Hi ha, per tant, homogeneïtat en els càlculs de les sèries presentades. Cal dir també que el mètode no difereix del que ha utilitzat el Institut d'Estudis Fiscals , que realitza aquests tipus de càlculs per encàrrec del Govern espanyol. En tercer lloc, en les balances fiscals s'admeten bàsicament dos tipus d'enfocaments, cadascun dels quals explica efectes econòmics diferents. El primer es basa en el mètode del flux monetari. Aquest mesura l'impacte econòmic generat pel sector públic en el territori, és a dir, allà on s'origina i on s'aplica la renda monetària i és especialment apropiat per valorar la incidència del sector públic en el creixement econòmic. Per exemple, els salaris dels funcionaris dels serveis centrals dels ministeris a Madrid, encara s'imputen a totes les autonomies, en la seva major part es gastaran en aquesta mateixa ciutat i així ho reflecteix el mètode del flux monetari.

 

El segon mètode es basa en el benefici i consisteix, essencialment, en repartir la càrrega tributària i la despesa al territori en funció dels beneficis que s'estima que obtenen els seus residents, independentment del lloc concret on aquests es produeixen. Es podria dir que és més apropiat per mesurar la funció redistributiva del sector públic. Presenta la dificultat d'establir hipòtesis dels beneficiaris i de quant es beneficien de la despesa i de la inversió pública. En aquest cas, per exemple, els salaris dels funcionaris dels serveis centrals dels ministeris de Madrid es reparteixen per totes les comunitats perquè s'interpreta que el seu treball i el seu cost beneficia tots els ciutadans de l'estat. En un i altre mètode- i no haurirm de considerar-ho per tant un mètode diferent sinó un perfeccionament tècnic obligat- es procedeix a la neutralització del dèficit / superàvit del sector públic central, és a dir, es considera que aquest ni s'endeuta ni estalvia, de manera que s'elimina l'impacte del cicle econòmic. Les raons d'aquesta neutralització són diverses. Tenint en compte que la suma de tots els saldos nets aportats per unes comunitats ha de ser igual al conjunt de recursos nets rebuts per la resta, en cas de dèficit del sector públic central, com és la situació actual, totes les comunitats haurien de tenir un saldo altament favorable (rebrien molt més del que aporten), fet que ignoraria que el dèficit és realment fruit d'uns ingressos anticipats que es cobreixen amb endeutament, l'amortització del qual acabarà distribuint-se en relació a la participació que cada comunitat té en els ingressos totals dels sector públic central (que és del 19,5% en el cas de Catalunya). Vist des d'un altre punt de vista, si no es considera aquest dèficit, es redueix, òbviament, el saldo de les comunitats aportadores netes de recursos, però es manté la distància amb les comunitats receptores netes, pràcticament totes. Sense qüestionar l'interès en perfeccionar qualsevol tipus de càlcul, sembla que el debat sobre les balances fiscals i el dèficit / superàvit pot centrar-se, per tant, en l'anàlisi de les dades i del seu efecte en el creixement i en el benestar que generen als ciutadans, ja que la informació que integren és sòlida i vàlida per prendre decisions.

 

L'esclat de la crisi no va frenar el malbaratament del govern català. Sala Martín ho atribueix al fet que aquest s'havia compromès a una despesa pública elevada i tampoc es va prendre seriosament la recessió econòmica. En conseqüència, " la diferència entre la despesa i els ingressos i, per tant, el deute públic, es va disparar i va passar de 15.776 a 20.825 milions en un any ". En aquest punt de la seva anàlisi, l'economista mostra el seu costat més catalanista . Sosté també que Catalunya té el mercat tancat perquè " forma part d'Espanya ". I posa com a exemple a grans companyies, com Gas Natural, ACS o Telefònica, que des de fa mesos " tenen veritables problemes a l'hora d'aconseguir diners per finançar les seves operacions pel simple fet que els mercats internacionals les associen amb Espanya, independentment del sector en què operen, de com gestionades que estiguin o de si una part important dels seus ingressos provenen de l'estranger. Formar part d'Espanya en aquests moments és una xacra que es paga cara ". Sala Martín carrega també amb duresa contra el govern espanyol de Mariano Rajoy. Critica que hagi imposat dures polítiques de reducció de la despesa a les autonomies mentre marca un objectiu lax per a l'administració central. En la seva opinió, l'Executiu ha provocat que els mercats tanquin l'aixeta del finançament a les comunitats autònomes, perquè " s'ha dedicat a anar pel món dient que el responsable principal del dèficit són les comunitats autònomes, tot i que el 60 % del dèficit total correspon a l'administració central ".

 

Segons Núria Bosch i Marta Espasa, de l'Institut d'Economia de Barcelona (Universitat de Barcelona),   molts ciutadans de Catalunya aspiren que aquest país aconsegueixi tenir la màxima plenitud i sobirania al si de la Unió Europea. En aquest sentit, Catalunya com a estat propi dins de la UE és un horitzó que ens hem de plantejar, i això fa que ens preguntem per la seva viabilitat. Quin seria el cost, si n'hi ha? Quins avantatges tindria? En un detallat i objectiu estudi titulat " VIABILITAT DE CATALUNYA COM A ESTAT. ANÀLISI DE LA HISENDA PÚBLICA "i publicat a la Fundació CatDem , aquestes economistes fan una anàlisi de la viabilitat de Catalunya com a estat des del punt de vista de les finances públiques. Aquest article està basat en gran part en aquest interessant estudi. Tracta de contestar preguntes com les següents: · Els ingressos públics potencials que es generarien permetrien mantenir l'actual estat del benestar? · Quines despeses addicionals tindríem com a estat? · Amb quins estats actuals europeus ens podríem equiparar? Per fer aquesta anàlisi parteixen, bàsicament, dels estudis sobre la balança fiscal fets per la Generalitat de Catalunya . Aquests estudis permeten conèixer els ingressos fiscals que tindria Catalunya com a estat, si no hi hagués una part que reverteix a l'Estat espanyol i que, per tant, no es queda a Catalunya. També permet analitzar les despeses addicionals que tindria Catalunya, ja sigui per haver d'assumir competències que ara estan en mans de l'Estat espanyol, com el sistema de seguretat social, o perquè, com a estat, les tingués d'assumir per primera vegada, com per exemple , les despeses en política i representació exterior. Així doncs, l'estudi estima els ingressos i les despeses addicionals que tindria Catalunya com a estat, i això permetrà veure la possible viabilitat. Es parteix d'una sèrie d'hipòtesis, com que es mantindrien el sistema fiscal, la pressió fiscal i el nivell de serveis públics que hi ha actualment. Cal aclarir que l'anàlisi que es fa comptabilitza només els fluxos d'ingressos i despeses, i no analitza la valoració de la distribució patrimonial que tindria lloc entre Catalunya i Espanya en el cas d'una Catalunya independent. El període analitzat en l'estudi és el corresponent a 2006-2009. L'últim any del període està condicionat pels estudis de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central, amb el 2009 com a últim exercici per al qual s'ha calculat la balança fiscal. També convé assenyalar que l'àmbit institucional que es considera en aquest treball és l'Administració pública central espanyola, entesa com el conjunt que configuren l'Estat, els organismes autònoms i altres entitats públiques, així com la Seguretat Social i les empreses públiques de caràcter inversor.

 

Si Catalunya fos un estat, seria un dels estats petits dins de la Unió Europea de15 països (UE-15). Acolliria un 1,84% de la població; segons dades del 2010, uns 7.300.000 habitants. Seria un estat una mica més petit que Suècia, que té 9.340.682. habitants, i que Àustria, amb 8.375.290 habitants, en canvi, en població, se situaria per davant de Dinamarca, amb 5.534.738 habitants, i Finlàndia que té 5.351.427 habitants. Pel que fa al PIB per càpita, Catalunya seria, dins de la UE-15, un estat relativament ric. Catalunya presenta, amb dades del 2009, un PIB per càpita de 28.200 euros, quan la mitjana de la UE-15 és de 25.956. Això vol dir que se situa un 9% per sobre de la mitjana. Amb un PIB per càpita superior o igual, es trobarien els següents països: Luxemburg (63.018 euros, un 143% per sobre de la mitjana), Països Baixos (31.044, 20%), Irlanda (30.081, 16%), Àustria (29.439 , 13%), Dinamarca (28.921, 11%), i Suècia (28.270, 9%). Fixem-nos que s'aproxima molt al PIB per càpita que té altres estats petits quant a població, com Dinamarca i Suècia. Amb un PIB per càpita inferior hi haurien els següents estats: Bèlgica (27.786 euros, 7% per sobre de la mitjana), Alemanya (27.127, 5%), Finlàndia (26.934, 4%), el Regne Unit (26.223, 1%) , França (25.429, un 2% per sota de la mitjana), Itàlia (24.364, - 6%), Espanya sense Catalunya (23.541, - 9%), Grècia (22.189, - 15%) i Portugal (18.803, -28 %). L'any 2007 Catalunya va exportar en béns i serveis una quantitat equivalent a un 52,20% del PIB, incloent, en aquesta xifra, les exportacions a la resta de l'Estat espanyol (27% del PIB) i la resta del món (25,20% del PIB). S'observa que el grau d'obertura és equivalent al de països com Dinamarca, amb unes exportacions del 52,22% del seu PIB, i Suècia, amb un 51,87%. Aquests països són, també, els que més s'assemblen Catalunya pel que fa al nivell de producció.

 

Actualment els catalans paguem impostos a l'Estat espanyol, a la Generalitat (Govern de Catalunya) i als governs locals. Dels impostos pagats a l'Estat espanyol, una part torna a Catalunya en forma de despesa pública fet directament pel Govern central, o en forma de transferències de recursos cap a la Generalitat, els governs locals i el sector privat. Una altra part no torna i contribueix a finançar les despeses generals de l'Estat i la solidaritat cap a altres autonomies. Per comptabilitzar quals serien els ingressos addicionals que tindria Catalunya si es convertís en un estat, l'estudi parteix de dues hipòtesis: Se suposa que es manté el mateix sistema fiscal que l'existent avui en dia, és a dir, la mateixa tipologia d'impostos, així com el mateix nivell de la pressió fiscal. En aquest context, els ingressos addicionals que tindria Catalunya serien els impostos que paguem actualment a l'Estat espanyol, menys les transferències de recursos que fa l'Estat a la Generalitat, ja que aquestes, evidentment, deixarien de donar-se. Actualment, l'Estat fa transferències a la Generalitat, a les diputacions i als municipis; lògicament, totes elles deixarien de rebre. Les transferències a les diputacions i als municipis les comptabilitzarem com una nova despesa que haurà d'assumir la Generalitat, ja que les haurà de mantenir, en canvi, les que rep la Generalitat les restaria dels ingressos impositius addicionals que obtindríem amb un estat propi, ja que en termes nets, en realitat, la Generalitat tindria uns ingressos provinents dels impostos que actualment els catalans paguem a l'Estat, però també uns ingressos de menys, provinents de les transferències que ara fa l'Estat i que deixaria de fer. Les dades corresponents a la contribució impositiva que actualment fem els catalans a l'Estat espanyol, provenen del càlcul de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central en el període 2006-2009.

 

D'acord amb els estudis de la balança fiscal, hi ha dues metodologies per calcular els ingressos impositius que els catalans paguem a l'Estat: l'enfocament del flux del benefici i l'enfocament del flux monetari. El primer mètode imputa els ingressos al territori on resideixen les persones que finalment suporten la càrrega. Per exemple, increments d'impostos sobre les empreses, com l'IVA, es poden traduir en increment dels preus dels seus productes, el que suposa que la incidència efectiva de l'impost recauria sobre els consumidors finals dels productes en qüestió. Aquest efecte és rellevant quan els consumidors i les empreses resideixen en autonomies diferents. L'enfocament del flux monetari imputa els ingressos al territori on es localitza la capacitat econòmica sotmesa a gravamen, és a dir, on es localitza l'objecte imposable. L'impost de societats pagat per una empresa que té el domicili fiscal a Madrid i que, per tant, es recapta a Madrid, però que té situada la fàbrica de producció a Catalunya, segons aquest sistema, s'imputa a Catalunya, que és on s'ubica l'objecte imposable. En aquest estudi es parteix de l'enfocament del flux monetari, ja que és el que ens indica amb més claredat els ingressos fiscals que es generen a Catalunya en funció del nivell de renda, la riquesa o el consum, independentment de qui suport finalment la càrrega impositiva o d'on tingui lloc la recaptació dels impostos, que depèn de l'organització de l'Administració tributària. És l'enfocament que ens mostra els ingressos fiscals que generaria Catalunya si fos un estat independent. En l'exemple posat anteriorment, si Catalunya fos un estat, l'empresa amb la seu a Madrid però amb la producció a Catalunya, hauria de pagar els impostos a Catalunya, ja que l'objecte de gravamen es localitza en aquest país. D'acord amb aquesta metodologia, per dur a terme la territorialització dels ingressos, s'estableixen els indicadors que permetin conèixer el volum dels diferents objectes de gravamen a Catalunya.

 

Més concretament, la imputació a Catalunya de les diverses figures tributàries té lloc de la manera següent: Els ingressos generats per l'IRPF s'imputen segons el pes de Catalunya respecte al conjunt de comunitats autònomes de règim comú de la part estatal de la quota líquida; L'impost de societats, segons el pes de Catalunya respecte al conjunt d'autonomies de règim comú en l'excedent brut d'explotació; · L'impost sobre la renda dels no residents, d'acord amb el pes de la recaptació a Catalunya respecte a la de l' conjunt de comunitats autònomes de règim comú; Les quotes de drets passius, segons el nombre d'afiliats a les mútues de funcionaris a Catalunya, sobre el total; L'IVA, d'acord amb l'indicador de consum final estimat per l'Institut Nacional d'Estadística ( INE) per a l'assignació regional de l'IVA a Catalunya; Els impostos especials, segons els índexs elaborats per l'INE per a l'assignació regional d'aquests impostos a Catalunya; · L'impost sobre primes d'assegurances, d'acord amb el valor de les primes contractades en Catalunya, sobre el total; · La imposició sobre tràfic exterior i la cotització sobre el sucre i la isoglucosa, segons el pes del consum final de les llars de Catalunya en relació al total; · Les taxes i altres ingressos, segons el pes del PIB de Catalunya, en què els principals ingressos d'aquests organismes són les taxes i altres ingressos; · Els ingressos d'organismes autònoms, agències estatals i organismes públics, d'acord amb el pes del PIB de Catalunya; Els ingressos per cotitzacions a la Seguretat Social, segons el pes de la recaptació de Catalunya sobre el total; Altres ingressos de la Seguretat Social, en relació al pes del PIB de Catalunya, que estan formats, bàsicament, per taxes, preus públics i altres ingressos; · Els ingressos d'explotació de les empreses públiques, considerant Ports de l'Estat i AENA. En el primer cas, es disposa dels ingressos procedents dels ports catalans, en el segon cas s'han territorialitzat dels ingressos d'acord amb el percentatge de passatgers als aeroports catalans. En els ingressos addicionals que obtindria Catalunya com a estat independent, d'acord amb les hipòtesis establertes i la metodologia de càlcul utilitzada, els ingressos impositius són els següents: ingressos d'organismes autònoms, agències estatals i altres organismes públics, ingressos de la Seguretat Social i ingressos de les empreses públiques (Ports de l'Estat i AENA). De tots aquests ingressos, es detrauen les transferències de recursos que actualment fa el sector públic central a la Generalitat, com hem explicat abans. Cal destacar la disminució d'ingressos que té lloc a partir del 2008 a causa de la crisi econòmica. El 2006 es computen uns ingressos addicionals de 49.270 milions d'euros, que s'incrementen fins 53.915 l'any 2007, en canvi, el 2008 baixen fins 46.920 milions d'euros i fins 40.877 el 2009. Per tenir en compte l'impacte del cicle econòmic, és més adequat fer l'anàlisi del període 2006-2009, que inclou anys de crisi i anys en què aquesta no havia incidit encara en els ingressos públics.

 

Si Catalunya fos un estat, la Generalitat hauria d'assumir una sèrie de competències que actualment estan encara en mans de l'Estat espanyol, com les beques, o que són pròpies d'un estat, com la política exterior. L'exercici d'aquestes competències s'implementa a través del desenvolupament d'un marc regulador i, també, mitjançant tot un seguit de polítiques de despeses recollides en els pressupostos generals de l'Estat. Precisament, en aquest darrer aspecte se centra aquest apartat. En concret, es pretén dur a terme un càlcul aproximat de l'augment de despesa que suposaria per a la Generalitat el fet d'assumir totes aquestes funcions. Per fer-ho s'ha partit de les estimacions de l'estudi de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central 2006-2009 elaborat per la Generalitat l'any 2012, ja que proporciona una informació molt detallada del volum i la composició de la despesa estatal fet a Catalunya (per exemple, el pagament de pensions) i del qual es beneficien els catalans (per exemple, política exterior). Abans d'entrar a fer les estimacions pertinents, cal recordar que hi ha dos grans criteris d'imputació territorial de la despesa pública: l'enfocament del flux monetari i l'enfocament del flux del benefici. Segons l'enfocament del flux monetari, la despesa s'atribueix al territori en el qual aquest es materialitza, independentment del lloc geogràfic on s'ubiquen els beneficiaris finals d'aquesta decisió. Per tant, la despesa s'imputa on es localitzen el personal, la utilització de béns corrents i serveis, la percepció de les transferències i la realització de les inversions. Segons l'enfocament del flux del benefici, l'assignació de la despesa s'imputa al territori on resideix el beneficiari, independentment d'on es produeixi el servei públic o es fa la inversió. En aquest cas, cal establir hipòtesis sobre l'àmbit dels beneficiaris i sobre la quantificació dels beneficis que els béns i serveis els proporcionen. Dins de les funcions pròpies que porta a terme l'Estat espanyol i que hauria d'assumir la Generalitat, es troben els serveis públics bàsics, com són: justícia, defensa, seguretat ciutadana i institucions penitenciàries i política exterior. En el cas de justícia, la principal actuació en termes de volum de despesa que no ha estat traspassada a la Generalitat és el Programa tribunals de justícia i Ministeri Fiscal, en què la partida més important és el pagament de sous i salaris del personal no traspassat a les comunitats autònomes, és a dir, jutges, secretaris judicials i fiscals, entre d'altres.

 

En aquest cas, s'ha optat per considerar com a despesa addicional de la Generalitat el que li correspondria a partir de l'aplicació del criteri del flux monetari, és a dir, el que l'Estat fa directament a Catalunya per a aquesta funció. Pel que fa al servei de defensa, cal tenir present que es tracta d'un bé públic pur, caracteritzat per una oferta conjunta i impossibilitat d'exclusió dels ciutadans pel sistema de preus. Aquestes propietats fan que tots els ciutadans es beneficiïn per igual, independentment d'on resideixin i d'on estiguin ubicats els efectius militars. Per això s'ha considerat que l'estimació que pot reflectir millor el cost que suposaria el servei de defensa a Catalunya, és el càlcul que es deriva del criteri del flux del benefici. Si s'assumeix la hipòtesi que el Govern català tindria un comportament similar a l'espanyol i destinaria la mateixa quantitat de recursos per càpita, el criteri més adequat és el d'aplicar el flux del benefici, segons el qual la despesa en defensa es territorialitza en funció de la població. Així doncs, sota l'enfocament del benefici, la despesa del conjunt de programes de defensa s'ha imputat a Catalunya en funció de la població. Seguretat ciutadana i serveis penitenciaris són, també, un servei bàsic de l'Estat. En aquest cas, atès que institucions penitenciàries és un servei que està plenament traspassat a la Generalitat, no s'ha imputat cap tipus de cost per aquest concepte. Per tant, només cal imputar la part corresponent a seguretat ciutadana que correspon a la despesa vinculat amb els cossos de Policia i Guàrdia Civil. Com en aquest cas Catalunya també té traspassades competències en matèria de policia, l'indicador més adequat per tal de considerar quina despesa addicional hauria és el que es deriva d'aplicar el criteri de flux monetari, és a dir, considerar la despesa que l'Estat fa directament a Catalunya, en aquest àmbit, que fonamentalment es materialitza en cost de personal. Els programes pressupostaris associats a la política exterior fan referència a les relacions polítiques de l'Estat espanyol amb la resta de països. Òbviament, la major part d'aquesta despesa se situa a l'estranger per les particularitats d'aquest tipus de despesa. Ara bé, com és natural, això no vol dir que no sigui un cost per a qualsevol govern. Per imputar el cost que aquest servei podria suposar per a la Generalitat, s'ha utilitzat com a aproximació el derivat del càlcul del principi del benefici, que distribueix la despesa estatal d'aquests programes segons la població. Naturalment, també en aquest cas, partim del supòsit que el Govern català tindria unes mateixes pautes de despesa global que l'actual Govern espanyol.

 

Un segon gran grup de polítiques de despesa que actualment fa l'Estat espanyol i que hauria d'assumir la Generalitat són les relacionades amb protecció i promoció social. Dins d'aquest gran grup, trobem els programes de pensions (a funcionaris de l'Estat, de guerra, no contributives, etc.), Serveis socials i promoció social, foment de l'ocupació, accés a l'habitatge i foment de l'edificació, i gestió i administració de la Seguretat Social. És important destacar que en aquest punt s'ha partit de la hipòtesi que la Generalitat assumiria compromisos contrets per l'Estat espanyol amb tots aquests col · lectius. Es tracta de programes que, majoritàriament, s'articulen en forma de transferències directes. Per tant, al tractar de transferències directes, el criteri per estimar la quantitat de despesa que podria suposar per a la Generalitat el cost d'aquest conjunt de programes és el derivat del càlcul del flux monetari, i la despesa addicional seria la quantitat d'aquestes transferències . De fet, és pràcticament coincident amb el flux del benefici. Un tercer grup de polítiques de despesa que fa l'Estat són les vinculades a la producció de béns públics de caràcter preferent. En concret, la despesa que fa a sanitat, educació i cultura. En aquest cas es considera que aquestes són unes competències totalment traspassades a la Generalitat, per la qual cosa no té sentit imputar el cost que actualment continua fent l'Estat en aquests àmbits. Per tant, aquestes despeses no es consideren, excepte en dos casos. D'una banda, es considera el Programa de beques i ajudes a estudiants, ja que és un programa que no ha estat traspassat a les comunitats autònomes i continua en mans de l'Estat. Per estimar el que suposaria aquesta despesa, s'ha optat per considerar directament l'import de les beques i ajudes que l'Estat atorga als estudiants catalans. La segona excepció fa referència a la funció de la sanitat. El principal programa de despesa que es troba en aquest grup, és l'assistència hospitalària de les Forces Armades. Per coherència amb el tractament donat a la resta de programes vinculats a la defensa nacional, s'ha cregut convenient estimar la despesa addicional que suposaria per a la Generalitat aquest servei com en la resta de programes de defensa.

 

Un quart grup de polítiques de despesa pròpies d'un estat, que en aquest moment porta a terme el Govern central, és el de les polítiques de caràcter econòmic. Dins d'aquesta partida hi ha les actuacions referents als diversos sectors econòmics, les infraestructures, el transport i les accions vinculades a la recerca, el desenvolupament i innovació. En relació a la despesa pública dirigit als diferents sectors productius, s'ha considerat com a despesa addicional per a la Generalitat el qual l'Estat fa directament al territori català i, per tant, el que deriva de l'atribució territorial segons el criteri del flux monetari . S'ha seguit el mateix criteri per a la resta de polítiques inscrites en aquesta partida, atès que es tracta, fonamentalment, de subvencions, o bé d'inversions directes. Finalment, queda el grup de polítiques de despesa catalogades com actuacions de caràcter general, dins de les que estan els programes d'alta direcció, serveis de caràcter general, administració financera i tributària, transferències a altres administracions públiques i deute públic. Dins la partida d'alta direcció hi ha programes com el de prefectura de l'Estat, activitat legislativa, control extern del sector públic, presidència del Govern, entre d'altres. En aquest cas no s'ha assignat cap despesa addicional, ja que la Generalitat ja disposa de l'organització pròpia d'un govern amb competències executives, legislatives i de control. Pel que fa a la funció de serveis de caràcter general, el programa amb més volum de despesa és el de l'administració perifèrica de l'Estat. Òbviament, per aquest servei no té sentit imputar quantitat, ja que, un cop més, la Generalitat ja té les seves pròpies delegacions per tot el territori català. Passa el mateix en el cas dels programes relatius a administració financera i tributària. Això no vol dir que no calgui reforçar algun d'aquests serveis, però no cal implantar de nou. Pel que fa a les transferències a altres administracions públiques, només cal comptabilitzar com a despesa addicional de la Generalitat les transferències que l'estat atorga als ens locals catalans, ja que les que atorga a la comunitat autònoma en concepte de finançament autonòmic, ja no tindrien raó de ser.

 

En relació al deute públic, s'ha considerat que Catalunya s'hauria de fer càrrec d'una part del deute que té l'Estat espanyol i això comportaria assumir un cost de finançament anual en concepte d'amortització i de pagament d'interessos. En concret, s'imputa a Catalunya una part del cost financer (amortització i interessos) del deute de l'estat. Es calcula aplicant el pes de les despeses de l'Estat a Catalunya segons el criteri del flux monetari en el període 2002-2005, sobre el total del cost financer anual del deute. A part de la despesa que fa directament l'Estat i que, si Catalunya fos un estat independent hauria d'assumir, cal comptabilitzar, també, la despesa que tenen altres organismes i entitats públiques. En concret, del conjunt de l'amalgama d'organismes autònoms, agències estatals i altres organismes públics, s'han considerat els necessaris per configurar un estat propi. Així, s'ha considerat la despesa fet per l' Agència Estatal de l'Administració Tributària ( AEAT), ja que Catalunya hauria de disposar dels mitjans necessaris per fer front a la gestió i recaptació d'impostos. Aquests mitjans podrien ser equivalents als que actualment té el AEAT a Catalunya. Es pot utilitzar un raonament similar per al cas del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) si es considera que Catalunya ha de seguir apostant per la investigació. L'anàlisi detallat del conjunt d'organismes i entitats posa de manifest que, més de la meitat del total de la despesa correspon al Fons Espanyol de Garantia Agrària (FEGA), la funció és repartir els recursos entre les comunitats autònomes. Aquest és un organisme que no suposaria cap cost addicional a la Generalitat, atès que la seva missió és gestionar els recursos de la política agrària comuna. A més d'aquests organismes, hi ha altres que també actuen a Catalunya, però tenen un pressupost molt reduït i, en molts casos, la Generalitat ja té un organisme o entitat similar. Aquesta seria el cas, per exemple, del Institut de la Dona i de l' Institut Nacional d'Estadística , entre d'altres. Per tant, en aquests casos, no s'ha imputat despesa.

 

Una tercera administració que cal considerar és la Seguretat Social i els seus organismes. Actualment aquesta administració està totalment centralitzada i, per tant, cal considerar el volum de despesa que suposaria l'assumpció, per part de la Generalitat, d'aquesta competència. S'ha partit de la hipòtesi que es mantindria el nivell actual de prestacions i, per tant, el nivell actual de despesa. Així doncs, i atès que aquesta despesa està molt territorialitzat, l'estimació de la despesa que suposaria per a la Generalitat seria la corresponent a la despesa que fan actualment l'administració de la Seguretat Social i els seus organismes a Catalunya, segons el criteri del flux monetari. Això vol dir computar fonamentalment la quantitat actual de les prestacions econòmiques que la Seguretat Social porta a terme a Catalunya. Com ja hem esmentat, en el present estudi s'inclouen les empreses públiques destinades a la creació de grans projectes d'inversió i que contribueixen a incrementar d'una manera significativa l'estoc de capital públic. En aquest cas s'ha considerat que l'augment de despesa per a la Generalitat es correspondria amb les inversions directes d'aquestes empreses a Catalunya. Entre els anys 2006 i 2009, les despeses addicionals augmentar considerablement, al passar de 30.304 milions d'euros l'any 2006 -39.955 milions l'any 2009. La causa principal d'aquest increment va ser l'augment de recursos que va necessitar el Servei Públic d'Ocupació per fer front al pagament de les prestacions per desocupació. També cal esmentar l'augment de les transferències de l'Estat a les entitats locals l'any 2009, com a conseqüència del Pla E (Pla Espanyol per a l'Estímul de l'Economia i l'Ocupació) i de les previsions optimistes d'ingressos que va fer l'Estat espanyol i que va provocar que s'atorguessin a les entitats locals, en concepte de participació en els ingressos de l'Estat, una quantitat superior a la que, en realitat, els hauria correspost, fet que ha ocasionat que les entitats locals hagin de retornar part dels recursos que , en forma de bestreta, els va atorgar l'Estat. Per tant, la despesa a assumir varia en funció de l'any, segons la política de l'Estat, ja que, com s'ha dit, es parteix de la hipòtesi que es mantinguin els mateixos nivells de despesa i de serveis públics. Òbviament, una Catalunya independent no hauria de seguir necessàriament aquestes pautes de despesa pública.

 

Un cop comptabilitzats els ingressos i les despeses addicionals que tindria Catalunya com a estat, podem analitzar la seva viabilitat fiscal. Els ingressos addicionals superen a les despeses, en tots els anys analitzats. El saldo (guany que obtindríem com a estat independent) varia en funció de la conjuntura econòmica. Així, l'any 2007 els guanys haurien estat d'21.071.000 d'euros, mentre que el 2009 haguessin estat, tan sols, de 922 milions d'euros. Aquest comportament és conseqüència, bàsicament, de la caiguda dels ingressos impositius a causa de la crisi econòmica i de l'augment de les despeses vinculades a les prestacions per desocupació, així com a les mesures anticícliques que va prendre el Govern central. Convé remarcar, un cop més, que aquests resultats estan condicionats, com ja s'ha dit al llarg d'aquest estudi, per les hipòtesis de partida assumides. D'una banda, es considera que es mantindria l'estructura impositiva i la pressió fiscal de l'Estat espanyol i, d'altra, partim del nivell i l'estructura de despesa que el Govern central ha fet durant aquests anys. Òbviament, si Catalunya es convertís en un estat independent, no hauria de seguir, necessàriament, aquestes pautes impositives i de despesa. És interessant, també, remarcar que els resultats dels guanys obtinguts no coincideixen exactament amb les xifres del dèficit fiscal de Catalunya amb l'Administració de l'Estat. En primer lloc, perquè les despeses addicionals que es comptabilitzen no són exactament els que es computen en el càlcul de la balança fiscal i, en segon lloc, per l'efecte de la neutralització del dèficit del sector públic central, que aquí no correspon. El que fa la neutralització és imputar el dèficit públic de l'Estat com a càrrega impositiva futura: això aquí no té sentit, ja que el que estem mesurant és la capacitat d'autofinançament de Catalunya com a estat independent, el que sí que es considera és que Catalunya heretaria una part del deute públic de l'Estat i la corresponent càrrega financera, cosa que ja hem comptabilitzat. Pel que fa a la viabilitat econòmica de la Seguretat Social, els tres primers anys considerats generen guanys, atès que els ingressos per cotitzacions superen a les despeses per pensions i prestacions per atur, mentre que l'any 2009 aquest comportament s'inverteix i genera un dèficit de 1.256 milions d'euros, a causa de la crisi econòmica. De totes maneres aquest dèficit queda àmpliament compensat amb la resta d'ingressos impositius. En el cas de la Seguretat Social, cal esmentar que Catalunya, com a estat, hauria d'obtenir una part del fons de reserva actual de la Seguretat Social. Es tracta d'un actiu una part del qual hauria de passar a Catalunya, de la mateixa manera que aquesta es quedaria una part del passiu que representa el deute públic de l'Estado.En l'any 2009 la despesa pública de Catalunya se situaria al voltant del 39% del PIB català i el grau de pressió fiscal d'un 31% l'any 2009. Aquestes xifres s'han analitzat partint, sempre, de la hipòtesi que es heretaria el nivell i l'estructura d'ingressos i despeses actuals de l'Estat espanyol.

 

L'anàlisi comparatiu amb la resta de països de la UE-15 contextualitza les xifres anteriors. Respecte al pes de la despesa pública sobre el PIB, Catalunya se situa en l'última posició del rànquing. Aquesta posició està influïda per la metodologia utilitzada, que comptabilitza les despeses addicionals en què incorreria Catalunya, com a estat, a partir de la despesa que l'Estat espanyol fa actualment al nostre país, i aquest és relativament baix, ja que representa, només, un 14% del total de la despesa pública espanyol enfront del 17% del pes de la població catalana. Observem que la despesa mitjana d'Espanya en relació al PIB és més alt que el de Catalunya: d'un 46,3% enfront d'un 38,9%. Això es deu a aquest efecte anterior. Òbviament, si Catalunya fos un estat independent, podria destinar els recursos addicionals que li suposaria aquest fet a incrementar els serveis públics i l'estat del benestar, de manera que s'acostaria als països similars social i econòmicament, com Suècia o Dinamarca. Pel que fa al grau de pressió fiscal, Catalunya se situa també en les últimes posicions del rànquing, 31,4%, en aquest cas, però, un punt per sobre de la pressió fiscal de tot l'Estat espanyol, amb un 30, 4%. Aquesta feina fa una aproximació a l'anàlisi de la viabilitat de Catalunya com a estat independent des de la perspectiva de la seva Hisenda pública. S'han comptabilitzat els ingressos addicionals que tindria Catalunya si no hagués de pagar impostos a l'Estat espanyol i les despeses addicionals que hauria d'assumir, sigui perquè són despeses derivades de competències de titularitat estatal actualment, sigui perquè són despeses afegides que hauria de fer com a estat independent, per exemple, en política exterior. Per calcular els ingressos i despeses addicionals, s'ha partit del nivell i l'estructura de les despeses i ingressos públics de l'Estat espanyol en el període 2006-2009, ja que se suposa que una part d'ells s'hauria de traspassar a Catalunya. Això fa que els resultats obtinguts estiguin condicionats per aquestes qüestions. Si comparem Catalunya amb la UE-15, que és l'agrupació de països europeus amb els quals té més sentit comparar des d'un punt de vista social i econòmic, constatem que seria un estat petit, pel que fa a la població, però se situaria per sobre de la mitjana pel que fa al PIB per càpita en paritat de poder adquisitiu, en concret, se situaria un 9% per sobre de la mitjana, amb una posició molt semblant a la de països com Suècia o Dinamarca.  

 

Pel volum d'exportacions, és a dir, de vendes fora del seu territori, sigui a la resta de l'Estat espanyol oa la resta del món, Catalunya presenta una economia bastant oberta (les exportacions representen un 52% del seu PIB) i també molt semblant, en el grau d'obertura, a Suècia i Dinamarca. Si partim del nivell i de l'estructura dels ingressos i les despeses públiques actuals de l'Estat espanyol i en el supòsit que Catalunya els heretés, si es convertís en estat independent, experimentaria un guany net quant a ingressos públics que dependria de l'any analitzat . Així, l'any 2007 el guany hauria estat de 21.071.000 d'euros, mentre que el 2009 hauria estat de 922 milions d'euros, una xifra molt inferior, a causa dels efectes de la crisi econòmica sobre els ingressos públics. Per tant, Catalunya és completament viable com a estat independent pel que fa a la seva hisenda, ja que mantindria els nivells de despesa i de pressió fiscal actuals. · Si partim de les hipòtesis anteriors, Catalunya seria un estat amb un volum baix de despesa pública en relació al PIB, en comparació amb els altres països de la UE-15, un 38,9% del PIB. Això està condicionat pel fet que considerem la despesa actual de l'Estat espanyol a Catalunya, que és més baix que a la resta de l'Estat. Pel que fa a la pressió fiscal, també se situaria a la part baixa dins dels països de la UE-15, amb un 31,4%. · La conclusió final de l'estudi és que Catalunya, com a estat independent, i partint de l'actual situació del sector públic espanyol, obtindria uns ingressos addicionals nets que es podrien dedicar a incrementar els serveis públics (més serveis, o de més nivell o de millor qualitat) o baixar els impostos.

 

Evidentment, un procés cap a la independència és un procés molt complex, especialment si no es pot fer d'una manera pactada. En efecte, temes com el fons de pensions, el patrimoni de l'estat a Catalunya, les infraestructures compartides (energia, aigua, etc.), La col laboració catalana en el deute espanyol, etc .. són temes que a les dues parts interessaria poder pactar. Un altre tema important és el finançament durant els primers anys de la independència, fins que les recaptacions del nou estat puguin cobrir les necessitats de finançament corrents. Així mateix és rellevant la possible política que seguiria el nou govern català. No és el mateix si s'adopta una política neoliberal que si té polítiques fiscals per a la redistribució de la riquesa, si té clares polítiques socials, si respecta la diversitat i les minories, etc ...

 

Per a més informació aconsello visitar la web http://www.wilson.cat/es/