Una Catalunya independent i la seva relació amb les institucions europees

Una de les preguntes sobre la independència de Catalunya és en relació a quines serien les conseqüències econòmiques de tenir un estat propi. A aquest tema la web http://wilson.cat/ca/, que recomano llegir, ha dedicat uns interessants articles en els que

he basat aquest article. El Col·lectiu Wilson pren el nom i s’inspira en el president nord-americà i premi Nobel de la Pau Woodrow Wilson (1856-1924), qui, arran de l’entrada dels Estats Units a la Primera Guerra Mundial, va dirigir les seves energies a transformar l'ordre internacional per tal de fer-lo conforme "a la raó i a la justícia i als interessos comuns de la humanitat" (Discurs davant del Congrés nord-americà l’11 de febrer de 1918). Fidel a aquests principis fonamentals, Wilson va proclamar que "Totes les aspiracions nacionals han de ser respectades; avui en dia els pobles només poden ser dominats i governats amb el seu consentiment. L'autodeterminació no és una expressió qualsevol. És un principi imperatiu de l'acció política que, a partir d'ara, cap estadista pot arriscar-se a ignorar".  

  

Tot i que les potències aliades europees i el propi Senat americà van frustrar en part el projecte de Wilson, el respecte a l’exercici de l’autodeterminació va ser finalment recollit a la Carta Fundacional de les Nacions Unides i ha estat reafirmat en diverses ocasions pel Tribunal Internacional de Justícia. El Col·lectiu Wilson entén que contribuir a la seva defensa i a la seva articulació pacífica i racional és una tasca irrenunciable en aquests moments.

 

En realitat hauríem de comparar què passaria si Catalunya seguís amb Espanya o si s'independitzés. I els dos escenaris estan plens d’incerteses. Els beneficis de la separació a curt, mitjà i llarg termini seran positius o negatius depenent de les institucions, lleis, regulacions i polítiques que els governs institueixin un cop Catalunya tingui estat propi. De altre banda, quedar-se pot tenir conseqüències desastroses si Espanya s’ensorra encara més en la crisi financera o si el govern espanyol continua amb les polítiques de redistribució entre les autonomies i d’inversions públiques que han acabat per ofegar l’economia catalana.  Un dels aspectes que més incertesa crea és el que fa referència a si una Catalunya independent seguiria formant part d’Europa. Una part important de la incertesa ha estat provocada per la reacció de les autoritats espanyoles, que han anunciat que, en cas que Catalunya decidís separar-se d’Espanya, seria expulsada. Tot això, afegeixen, comportaria la ruïna per a Catalunya. Ens diuen que l’expulsió d’Europa seria immediata i que la readmissió requeriria la unanimitat de tots els membres de la Unió. Implícita hi ha l’amenaça que Espanya votaria que no. Com que amb un sol vot en contra n’hi ha prou perquè un país no entri, diuen, Catalunya quedaria fora d’Europa durant generacions. Totes aquestes amenaces tenen l'objectiu de atemorir els ciutadans. Els membres del Col·lectiu Wilson han decidit analitzar la possibilitat de que Catalunya pugui quedar fora de la Unió Europea. Malgrat que no hi hagut mai a la història de la Unió un procés similar, és possible fer una anàlisi de la situació, arribant a la conclusió de que els escenaris catastròfics són falsos. En realitat Europa la conformen una multitud de tractats, grups i institucions. Hi ha el Consell d’Europa, la Unió Europea, l’Eurozona, l’Espai Econòmic Europeu, l’Acord Europeu de Lliure Comerç (AELC o EFTA) i l’espai Schengen. Els diferents grups, acords i espais representen compromisos sobre diferents aspectes econòmics i polítics. La Unió Europea, per la seva banda, és una associació d’estats amb un mercat únic integrat i, alhora, amb institucions polítiques comunes. Però, un cop més, aquesta és una de les múltiples solucions que es fan servir a Europa per assegurar la integració econòmica a nivell continental.

 

L' Associació Europea de Lliure Canvi (AELC) o Acord Europeu de Lliure Comerç (també coneguda per les sigles en anglès EFTA - European Free Trade Association) és un bloc comercial creat el 4 gener de 1960 per la Convenció d'Estocolm com a alternativa a la Comunitat Econòmica Europea (1957) i pels països Àustria , Dinamarca , Gran Bretanya , Noruega , Portugal , Suècia i Suïssa . Va entrar en vigor al juny de 1960 . En 1961 va entrar Finlàndia , en 1970 Islàndia i en 1991 Liechtenstein . La AELC agrupa els països que van preferir no ingressar a la Unió Europea . El seu objectiu consisteix a afavorir l'expansió econòmica i l'estabilitat financera de tots els seus membres. Després de l'abandó de l'AELC i entrada a la CEE de Gran Bretanya i Dinamarca en 1973 , Portugal en 1986 , Àustria , Suècia i Finlàndia en 1995 , el paper de l'AELC ha disminuït notablement. Romanen dos països alpins: Liechtenstein i Suïssa , els quals són paradisos fiscals, i dos països nòrdics, Noruega i Islàndia , encara que aquest últim ha iniciat els tràmits per adherir a la UE , pel que és probable que en els propers anys deixi de ser membre d'aquesta organització. L'AELC té les següents institucions: La secretaria que té la seu a Ginebra; El Tribunal de l'AELC; El Consell de l'AELC; L'Autoritat de la Vigilància de l'AELC. La reacció britànica davant la creació de la CEE passaria de ser indiferent a hostil per causa de la seva oposició a les estructures federals i la necessitat de defensar la Commonwealth, que es trobava en un període crític.

 

El Regne Unit va aconseguir reunir al llarg de 1959 a diversos països (entre ells alguns limítrofs a la CEE) i decideixen crear l'Associació Europea de Lliure Canvi.El 4 de gener de 1960 es va rubricar al saló Daurat del Palau del Príncep d'Estocolm  el Tractat de l'Associació Europea de Lliure Canvi, el seu document fundacional. Aquest, establia l'eliminació progressiva dels drets de duana que fa als productes industrials, però no afectava ni als productes agrícoles ni als del mar. L'única diferència primigènia entre la CEE i l'AELC era la tarifa duanera exterior comuna, i per tant cada membre d'aquesta última quedava lliure d'establir drets duaners davant de tercers països. Malgrat aquesta modèstia de mitjans i de propòsits, els resultats van ser excel·lents, ja que es va aconseguir un augment del comerç exterior entre els seus membres de 3522 a 8172 milions de dòlars entre 1959 i 1967. Però és, al cap ia la fi, inferior si es compara amb l'augment que es va produir a la CEE. El fracàs de l'AELC es va produir com a conseqüència de l'adhesió de Dinamarca i Regne Unit a les Comunitats Europees . Per aquesta raó la majoria dels països integrants van desmantellar la seva protecció duanera preparant-se per a poder adherir-se o associar-se a la CEE, disminuint els ingressos i la importància de l'AELC. Quedant en l'actualitat només 4 membres: Islàndia , Suïssa , Noruega i Liechtenstein.

 

Els diferents països d’Europa formen part de diferents grups. Espanya, per exemple, forma part de la Unió Europea, l’Eurozona i el Consell. Suïssa forma part de l’EFTA i de l’espai Schengen, però no pas de l’eurozona ni de la Unió Europea. El Regne Unit forma part de la Unió Europea però no de l’Eurozona ni de l’espai Schengen. Quan diuen que vetaran la nostra incorporació a Europa, a què es refereixen?  És de suposar que l’amenaça fa referència a la Unió Europea, tot i que els tractats de la UE no diuen res sobre el procés d’adherir membres que s’independitzen de països que ja són membres. Però imaginem que, en cas d’independència, Catalunya deixa de formar part de la Unió Europea. Voldria dir això que s’erigirien fronteres entre Catalunya i la resta de la UE? Voldria dir que els catalans deixaríem de poder viatjar sense passaport per Europa, que les nostres mercaderies haurien de pagar aranzels a l’hora d’exportar-les a la UE, i que els capitals deixarien de poder circular entre Catalunya i la resta de la UE? I voldria dir això que per tornar a ingressar i tornar a gaudir de tots aquests drets i llibertats de circulació, hauríem d’esperar que Espanya deixés de vetar la nostra incorporació a la UE? La celebració d’un referèndum no conduiria a l’exclusió de la UE. Aquesta darrera tindria lloc, en tot cas, amb una declaració formal i pública d’independència. Per tant, un cop cel·lebrada la consulta, i si guanyes el SI, res no podria impedir un procés de negociació dins de la UE sobre la situació tant de Catalunya com d’Espanya en relació a la UE.

 

En cas de ser obligats a sortir de la UE, és cert que es requeriria el vot d’Espanya perquè Catalunya fos readmesa. El .3 creu que la capacitat d’Espanya d’exercir aquest veto dependrà molt de si està intervinguda econòmicament. I, arribat el moment, a Espanya no li interessaria fer-ho, ja que per exportar a Europa han de passar per Catalunya i voldran que Catalunya assumeixi una part proporcional del deute de l’administració central espanyola. Però imaginem que Espanya decideix castigar Catalunya i veta qualsevol intent català de reingressar a la UE  Els tractats de la UE exigeixen utilitzar el principi d’unanimitat per aprovar l’entrada de nous membres  i per fer acords que estableixen institucions comunes entre la UE i els altres països signataris de l’acord. Ara bé, per seguir al mercat únic i mantenir la lliure circulació de mercaderies, és a dir, per no pagar aranzels, Catalunya no necessitaria formar part de la UE. Només hauria de signar acords bilaterals com els que té Suïssa. I els tractats diuen que els acords bilaterals sense institucions comunes no exigeixen unanimitat, sinó una majoria qualificada. Aquest acord, per tant, Espanya no el podria vetar de manera unilateral. La UE tindria el màxim interès a signar aquest acord bilateral amb Catalunya. A Catalunya hi ha importants empreses europees que es veurien ostensiblement perjudicades per la introducció de les barreres comercials amb les que amenacen les autoritats espanyoles. És evident que és de l’interès de tota la UE, Espanya inclosa, que tot segueixi com està. Donat el fet que Catalunya, com a membre que és de la Unió, satisfarà tots els requisits en matèria de regulació, institucions i altres exigits per la UE, aquest acord bilateral es preveuria d’efecte immediat.

 

El fet que un país sigui independent significa que aquest país té la possibilitat d’utilitzar la seva pròpia moneda. Però això no vol dir que tingui l’obligació de fer-ho. De fet, el món està ple de països que empren les monedes de altres paises. Equador, Panamà i les Bahames, entre molts d’altres països, fan servir el dòlar nord-americà sense que els Estats Units ho puguin impedir. A Europa, Andorra, Mònaco i Montenegro són exemple de països que utilitzen l’euro sense formar part ni de l’Eurozona ni de la UE. Com que no hi ha manera d’evitar que un país utilitzi la moneda que més li convingui, les amenaces que Catalunya serà expulsada de l’euro no tenen cap mena de sentit. Catalunya podria fer el mateix sense haver de demanar permís a la Unió o al Banc Central Europeu. Òbviament, aquesta seria una situació transitòria fins que el sentit comú portés a la plena integració, amb la possibilitat d’estar representats a les institucions de l’eurosistema i de participar en les seves decisions. L' euro ( € ) és la moneda usada per les institucions de la Unió Europea així com la moneda oficial de 21 països entre ells 17 dels 28 estats membres de la Unió Europea (UE) coneguts col lectivament com la eurozona. Els 4 restants corresponen a microestats europeus que tenen acords amb la UE, que són: Ciutat del Vaticà,  Mònaco, San Marino i Andorra. També és oficial en alguns territoris fora de Europa com les bases britàniques de Akrotiri i Dhekelia i alguns territoris francesos com la Illa Clipperton , Sant Pere i Miquelon i les Terres Australs i Antàrtiques Franceses. A més, l'euro ha estat adoptat de manera unilateral per Montenegro i Kosovo . Per tant, l'euro és d'ús diari per part d'uns 332 milions d'europeus. Més de 175 milions de persones arreu del món fan servir monedes fixades a l'euro, incloent més de 150 milions d'africans. 11 països de la Unió Europea no han adoptat la moneda única: Bulgària , Croàcia , Dinamarca , Letònia (l'adoptarà el 2014), Lituània , Hongria , Polònia , República Txeca , Regne Unit , Romania i Suècia.

 

Els departaments d'ultramar francesos de Guaiana Francesa, Guadalupe, Martinica i Reunió són part integral de França i de la Unió Europea, per la que es troben inclosos en la eurozona. Els microestats d' Mònaco, San Marino i el Vaticà usen l'euro i encunyen les seves pròpies monedes en virtut d'acords signats amb membres de la Unió Europea (Itàlia en el cas de San Marino i el Vaticà, França en el cas de Mònaco) en nom de la Comunitat Europea . Andorra va signar un acord monetari amb la UE el 30 de juny de 2011, el qual va entrar en vigor l'1 d'abril de 2012, però no encunyarà moneda fins l'1 de gener de 2014. Montenegro i Kosovo també usen l'euro, sense entrar en cap acord legal amb la Unió Europea, en substitució del marc alemany que usaven amb anterioritat. Mayotte està previst que s'integri a la Unió Europea així com a l'eurozona el 2014. Fins llavors, utilitza l'euro en virtut d'un acord amb la Unió Europea. Sant Pere i Miquelon i Sant Bartomeu també usen l'euro en virtut de diferents acords amb la Unió Europea , encara que no estan autoritzats a encunyar les seves pròpies monedes. Les bases sobiranes de Akrotiri i Dhekelia , un territori britànic d'ultramar a la illa de Xipre, tenien com a moneda oficial la lliura xipriota abans de l'ingrés de Xipre a la eurozona el 2008. No estan autoritzades a encunyar les seves pròpies monedes. Sant Martí i les Terres Australs i Antàrtiques Franceses el fan servir sense tenir cap acord. Moltes de les monedes d'altres països que estaven lligades a les monedes europees que van desaparèixer en crear-se l'euro, van passar a estar lligades a l'euro. En concret, el marc convertible i el lev búlgar estaven lligats al marc alemany, el escut capverdià estava lligat al escut portuguès, el franc comorano, el franc CFA de l'Àfrica Central, el franc CFA i el franc CFP estaven lligat al franc francès. Totes aquestes monedes estan ara lligades a l'euro. La corona danesa , el lats letó i la litas lituana es troben lligades a l'euro dins del mecanismo de tipus de canvi europeu. A més, el dobra santotomense i el dirham marroquí també estan lligats a l'euro. El ruble bielorús està vinculat a una cistella de monedes formada per l'euro i altres monedes. D'altra banda, en Zimbabwe , l'euro és usat al costat d'altres monedes des de la desaparició del dòlar zimbabuès .

 

L'euro és àmpliament acceptat en Cap Verd . Al novembre de 2004, durant una reunió a Portugal , el primer ministre d' Cap Verd va considerar formalment acceptar l'euro com una de les monedes del país. També Timor Oriental va continuar usant l'escut portuguès com a moneda de curs legal a 1999 , quan l'escut ja tenia un tipus de canvi irrevocable respecte a l'euro. No obstant això, el dòlar nord-americà va ser més tard introduït com l'única moneda de curs legal. Per tant, dins de la UE 4 països tenen monedes vinculades a l'euro: 3 a través del mecanisme de tipus de canvi europeu (Dinamarca , Letònia (adoptarà l'euro el 2014) i Lituània) i 1 sense pertànyer a ell (Bulgària), mentre que fora de la UE un total de 22 països i territoris tenen monedes vinculades a l'euro: 15 països d'Àfrica continental ( Camerun , Txad , Gabon , Guinea Equatorial , la República Centreafricana , la República del Congo , Benín , Burkina Faso , Costa d'Ivori , Guinea Bisau , Mali , Níger , Senegal , Togo i Marroc ), 3 països de l'Àfrica insular ( Cap Verd , Comores i Sant Vaig prendre i Príncep ), 1 país dels Balcans ( Bòsnia i Hercegovina ) i 3 territoris francesos del Pacífic ( Nova Caledònia , Polinèsia Francesa i Wallis i Futuna ). El 1998, Cuba va anunciar que reemplaçaria el dòlar nord-americà per l'euro com la seva moneda oficial als efectes del comerç internacional. Des de desembre de 2002, Corea del Nord va fer el mateix. Des de llavors l'euro també ha reemplaçat al dòlar en gran part del mercat negre i en locals on el dòlar s'usava prèviament. El 2006, Síria va fer el mateix. Igualment Xina i Rússia han transferit gran part de les seves reserves de divises del dòlar a l'euro.

 

Suècia no té una sortida formal de la unió monetària (la tercera etapa de la UEM ) i per tant ha de, almenys en teoria, adoptar l'euro en algun moment. No obstant això, el 14 setembre de 2003 , un referèndum intern sobre la seva adopció la va rebutjar. El govern suec ha argumentat que tal línia d'acció és possible a causa que un dels requisits per formar part de la eurozona consisteix a haver pertangut prèviament durant dos anys al ERM. Triant simplement quedar fora del mecanisme del tipus de canvi, el govern suec té una sortida formal de l'adopció de l'euro. Els grans partits suecs segueixen creient que l'adopció de l'euro seria d'interès per a la nació. El Regne Unit no té plans actualment per adoptar l'euro. Euroescépticos britànics creuen que una única moneda és merament un pas per a la formació d'un superestat europeu unificat i que suprimir la capacitat britànica de determinar les seves pròpies taxes d'interès tindria efectes dramàtics en la seva economia . L'opinió contrària és que a causa de que les exportacions intraeuropees representen el 60% del total de les britàniques, es redueix el risc produït per les taxes de canvi . Un interessant paral lelisme poden ser les discussions del segle XIX concernents al fet que el Regne Unit s'unís a la Unió Monetària Llatina . El govern britànic ha establert cinc proves econòmiques que han de ser passades abans que pugui recomanar l'adopció de l'euro. Va assessorar aquestes proves a l'octubre de 1997 i juny de 2003 i va decidir en ambdues ocasions que no totes havien estat aprovades. Els 3 principals partits polítics britànics han promès convocar un referèndum abans d'unir-se a l'euro i les enquestes mostren contínuament una oposició a unir-se al mateix per part de la majoria del poble.

 

Dinamarca va negociar un nombre de clàusules de sortida del Tractat de la Unió Europea després que fos rebutjat en un primer referèndum (a saber, Dinamarca va obtenir una sortida de defensa conjunta, moneda comuna, cooperació judicial i ciutadania europea ). El tractat modificat va ser acceptat en un altre referèndum un any després del primer. En 2000 , un altre referèndum va ser dut a terme en Dinamarca sobre l'euro, una vegada més, la població va decidir de moment romandre fora de la eurozona . No obstant això, polítics danesos han suggerit que pot reobrir el debat sobre l'abolició de les quatre clàusules de sortida en els propers anys. A més, Dinamarca ha lligat la seva corona a l'euro, cosa que Suècia no ha fet. Els 10 membres que es van adherir a 2004 a la UE tenen com a requeriment, pels tractats que els van permetre ingressar, acabar adoptant l'euro en un futur. Eslovènia , Xipre , Malta , Eslovàquia i Estònia l'han adoptat, mentre que Letònia i Lituània es s'han unit a Dinamarca en el Mecanisme de tipus de canvi (MTC) (o ERM per les sigles en anglès). Es van establir unes dates en que aquests estats havien d'anar complint la tercera etapa de la Unió econòmica i monetària de la UE ( UEM ). Els nous estats que s'han anat incorporant a la Unió Europea des 2004 també estan obligats a adoptar l'euro en el futur. Per tant, Romania i Bulgària , que van ingressar a la Unió Europea en 2007 , hauran adoptar-lo. Croàcia , que va ingressar a la UE el juliol 1 de 2013 , també.

 

Si Catalunya volgués adherir-se a l'espai Schengen sense ser part de la UE, hauria de signar un acord d'associació tal com va fer Suïssa. L'Acord de Schengen  és un acord pel qual diversos països d'Europa han suprimit els controls a les fronteres interiors (entre aquests països) i han traslladat aquests controls a les fronteres exteriors (amb països tercers). L'acord, signat a la ciutat luxemburguesa de Schengen en 1985 i en vigor des 1995 , estableix un espai comú, anomenat espai de Schengen, pel qual pot circular lliurement tota persona que hagi entrat regularment per una frontera exterior o resideixi un dels països que apliquen el Conveni. En total, els països que formen part de l'espai de Schengen són Txeca , Suècia i Suïssa. Hi ha excepcions perquè alguns països no estaven d'acord en tots punts. Per exemple, Regne Unit i Irlanda no formen part de Schengen però participen en la cooperació policial i judicial i en la lluita contra estupefaents. Altres com Bulgària , Romania i Xipre no van poder adherir perquè no complien amb els requisits de seguretat establerts. Islàndia , Liechtenstein , Noruega i Suïssa , que no són membres de la UE , van arribar a un acord per formar part de la zona Schengen. Croàcia , últim país a incorporar-se a la UE, vol integrar-se en 2015.  Ara bé, en ser un acord d'associació, requeriria unanimitat al Consell i, per tant, podria ser vetat per Espanya. Dit això, si bé Espanya podria vetar l'accés de Catalunya a l'espai Schengen, els catalans hi tindrien accés en la seva condició de ciutadans espanyols, ja que l'article 11.2 de la constitució espanyola diu que cap ciutadà espanyol pot ser privat de la seva nacionalitat. Per tant, com que el govern espanyol no podria treure la nacionalitat espanyola als ciutadans de Catalunya, aquests podran viatjar des de Catalunya a qualsevol país de l’espai Schengen  amb tota llibertat i per fer-ho, n'hi haurà prou amb conservar la nacionalitat espanyola (juntament amb la catalana) i dur el passaport o el DNI espanyol a l’hora de creuar la frontera. En aquest sentit es donaria la paradoxa que qui garanteix la lliure circulació dels ciutadans de Catalunya per tot Europa seria la mateixa constitució espanyola.

 

En el Col·lectiu Wilson pensen que, si arriba el dia, les autoritats espanyoles no posaran entrebancs perquè Catalunya segueixi formant part de la Unió Europea. I ho faran per interessos econòmics: a Espanya no li interessa tenir una relació dolenta amb el país que ha de travessar quasi inexorablement quan vulgui exportar a Europa, i a Espanya li interessa negociar amb Catalunya perquè aquesta assumeixi una part proporcional del deute públic. Ara bé, si fan efectives les seves amenaces, Espanya possiblement podria impedir que Catalunya torni a formar part de la UE. Però Espanya no podrà vetar que Catalunya signi acords bilaterals de lliure comerç amb la UE per tal de formar part del mercat únic des del primer dia ja que, per signar aquests acords bilaterals, no cal la unanimitat, sinó la majoria qualificada. Tampoc podrà evitar que els ciutadans de Catalunya circulin lliurement per l’espai Schengen o que les empreses i els ciutadans catalans utilitzin l’euro com a mitjà de pagament. Si els dirigents de Catalunya ho fan bé, els ciutadans i les empreses catalanes seguiran gaudint de lliure circulació de mercaderies i de treballadors, de prestació de serveis i de circulació de capitals. Exactament les mateixes llibertats de circulació que tenim ara mateix i que han permès Suïssa ser un dels països més rics i competitius del món. Catalunya, doncs, seguiria sent part d’Europa.