Una Catalunya independent, estaria a la Unió Europea?

He decidit escriure un curt article sobre el tema de la possible independència de Catalunya, ja que veig que es diuen moltes coses sobre aquest tema des d'un punt de vista més visceral que racional. El que si queda clar (almenys per a mi) és que, sigui quina sigui la solució final a la qual s'arribi, Espanya i Catalunya han de dialogar i arribar a un consens per al seu propi i mutu benefici. Aquestes últimes setmanes, i sabent que les enquestes diuen que un important% dels favorables a l'independentisme no ho serien tant si impliqués sortir de la Unió Europea, diferents membres del govern espanyol, com la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría o el ministre José García- Margallo, així com tot tipus d'analistes contraris que els ciutadans de Catalunya puguin votar en un referèndum sobre el seu futur, utilitzen un argument poderós: si Catalunya vota a favor de la independència es quedarà fora d'Europa i de l'euro , es posaran unes fronteres amb uns aranzels enormes que impediran que Catalunya pugui comerciar amb Europa. I per entrar a Europa, s'haurà de posar a la cua i només podrà ser acceptada la seva entrada de nou a l'EU mitjançant la unanimitat de tots els països membres, donant a entendre que Espanya votarà en contra de l'entrada de Catalunya in eternum.



I Catalunya estarà condemnada a ser un estat pobre pels segles dels segles. Des del punt de vista legal (segons els tractats europeus vigents), sembla que això seria així. Però la veritat és que no s'ha produït cap cas de secessió dins de la Unió Europea i per tant no hi ha jurisprudència al respecte. A més, això planteja altres problemes no menors, com el cas que ciutadans que són europeus (incloent-hi els ciutadans catalans que decidissin mantenir la nacionalitat espanyola) haurien de ser explícitament expulsats de la Unió Europea.

Però al final hi ha aspectes racionals (en molts casos econòmics) que porten a que qualsevol solució hagi de ser política més que jurídica (no oblidem que les lleis les fan els polítics, com a representants de la ciutadania). Sobre aquest tema, el prestigiós economista Xavier Sala i Martín, professor a la Columbia University, als EUA, afirma: " Jo no sóc un expert en lleis pel que no vaig a discutir si Europa li pot treure el dret a ser europeus a uns ciutadans (ia unes empreses) que ja ho són. Però sí que sé una mica d'economia i la teoria econòmica ens diu que si Catalunya s'independitza, Espanya va a fer el possible perquè ho faci el més pacíficament possible i dins d'Europa. Com ho sé? Dos gràfics. Simplement cal observar dues imatges. La primera és el mapa d'autopistes d'Espanya: a la vista d'aquest mapa, qui penseu que serà el primer interessat que no s'introdueixin barreres comercials entre Catalunya i Espanya? Qui es quedarà aïllat si Europa s'alça una enorme barrera a Catalunya? La segona imatge és el deute de l'estat espanyol com a fracció del PIB. Un deute que s'ha disparat en els últims anys i que, un cop quedi clar que el rescat de la banca espanyola comptarà com a deute públic espanyol perquè els europeus es neguen a posar els diners que van prometre al juny, s'acostarà perillosament al 100% del PIB. Si Catalunya s'independitza, el PIB espanyol perdrà el 20% corresponent a Catalunya. I si Espanya es nega a negociar, Catalunya no es quedarà la part proporcional del deute que li correspon pel que el deute espanyol com a fracció del PIB serà aviat superior al 120% del PIB: un dels deutes més grans del món i creixent exponencialment per culpa d'un dèficit que no pot reduir i un PIB que no comença a créixer ".

I Sala Martín continua dient: " Aquestes dues imatges demostren que si la ciutadania de Catalunya vol lliurement sortir d'Espanya i així ho decideix democràticament, ho farà perquè tindrà l'ajuda d'Espanya, per més que cridin els unionistes ara. I tindrà l'ajuda d'Espanya no per què Espanya tingui estima per Catalunya. Ho farà perquè Espanya té estima per Espanya. És el que la teoria de jocs diu Equilibri de Nash. Per als escèptics que dubtin de la racionalitat dels polítics espanyols que pensin en l'altra cara de la moneda. A l'altre costat dels Pirineus són els europeus que volen vendre a la península ibèrica. Algú creu que a la vista del mapa, van a deixar que els espanyols -que estan de facto intervinguts- impedeixin tot aquest negoci ...?. De la mateixa manera, a l'altra banda del deute estan els creditors. Molts són bancs espanyols. Altres són bancs alemanys i francesos. Algú creu que els països creditors van a deixar que els espanyols no negociïn l'assumpció d'una part del deute per part de Catalunya per fer que el deute espanyol sigui una mica menys inviable? Per als que tinguin la temptació de dir que el govern Espanyol hauria d'accelerar les obres del corredor central per poder treure les mercaderies a través dels Pirineus centrals, adjunt una tercera imatge: el mapa d'autopistes de França. Observant aquest segon mapa, un s'ha de preguntar: un cop portades les mercaderies a la frontera francesa en un intent barroer de saltar-se els enormes aranzels que Espanya va a imposar a Catalunya, què faran els productes espanyols a la frontera si els francesos no tenen autopista ? ¿obligaran a França a construir també un corredor central? ".

 

En línia amb el que indica Sala Martín, però sense el component independentista, vull fer referència a un interessant article de Miguel Ángel Martín, titulat " El corredor ferroviari mediterrani  entre la necessitat i els interessos oposats ", en què bàsicament es diu que hi ha tenir en compte que les 11 províncies mediterrànies espanyoles concentren, en només 90.675 km2 (el 18% del total de la superfície espanyola) gairebé 18 milions d'habitants (17.845.499, gairebé el 40% de la població. A la resta de la Espanya peninsular viuen 25.014.674 habitants però en una superfície de 402.808 km2. És a dir, a l'arc mediterrani la densitat de població triplica la de la resta de l'Estat (197 h/km2 davant 62 h/km2). Aquí s'ubiquen més 6 de les 8 províncies més poblades i 3 de les 6 grans ciutats espanyoles (Barcelona, ​​València i Màlaga), també els tres principals ports del país (Algesires, Barcelona i València) i tres dels quatre aeroports clau de l'Espanya peninsular (Barcelona , Màlaga i Alacant). Són més les províncies que han tingut un major dinamisme demogràfic i econòmic en l'últim mig segle. De fet, Màlaga (+89,4%) i Almeria (+66%) són, per aquest ordre, les dues províncies espanyoles que més han incrementat en aquests darrers cinquanta anys la seva aportació al PIB nacional. Segons la Funcas, l'epicentre econòmic espanyol porta més de 50 anys desplaçant gradual però ininterrompudament cap al sud-est de la península. D'altra banda, a les dades de població caldria afegir el fet que aquestes 11 províncies mediterrànies van concentrar, en 2007, gairebé dos terços del moviment turístic de l'Espanya peninsular. En concret més de 105,6 milions d'pernoctacions hoteleres sobre un total de 172,8. però, i encara que pugui semblar contraproduent per anar contra els propis interessos econòmics del país, aquestes províncies no disposen encara d'una connexió ferroviària eficient. De fet el mapa ferroviari espanyol, no ja actual sinó el planificat fins a 2020, per al qual s'està destinant una enorme inversió i que servirà per connectar totes les capitals de província a l'AVE, ha seguit " oblidant "la comunicació ferroviària tant per a passatgers com per a mercaderies al corredor mediterrani. Per exemple no s'ha contemplat l'AVE entre Barcelona i València o entre Almeria, Màlaga i Algesires. Tampoc s'ha apostat per la millora ferroviària per a mercaderies.

 

Però no només la densitat de població i el volum de desplaçaments turístics al costat de la ineficient infraestructura ferroviària són les causes de la saturació a les autovies i autopistes d'aquestes províncies, ja que també ho fa la ingent flota de camions que ha de donar servei al frenètic trànsit de mercaderies a la zona, fonamentalment cap al centre i nord d'Europa. En un pla més global, el centre econòmic del món està virant a poc a poc cap a Àsia. Una de les conseqüències és que el flux de mercaderies entre els països europeus i asiàtics no para de créixer. Els ports d'Algesires, València, Barcelona i també Màlaga, en menor mesura, són les portes d'entrada més directes en la gran autopista de mercaderies que formen els grans vaixells portacontenidors que arriben a Europa després de travessar el Canal de Suez. En aquest context va sorgir, a l'agost de 2004, FERRMED, un projecte recolzat per totes les autoritats portuàries, per diversos col · lectius i les confederacions d'empresaris de totes les comunitats autònomes mediterrànies (excepte l'andalusa). FERRMED és una associació sorgida des de l'àmbit empresarial que reclama davant la Unió Europea i els seus estats membres la necessitat de fomentar el transport de mercaderies per ferrocarril en un eix a manera de columna vertebral que partint des d'Algesires i connectant tots els ports mediterranis espanyols i francesos encreuament Europa cap Copenhaguen i la Península Escandinava.

Per a més informació aconsello visitar la web http://www.wilson.cat/es/