Com tindria que ser una Catalunya independent?

Actualment es parla molt del possible procés independentista de Catalunya, de terceres vies per fer possible l'encaix amb Espanya i de una possible consulta per preguntar als catalans per la seva opció de

futur. Però, desgraciadament, es parla menys de quin tipus de país tindria que ser aquesta Catalunya independent, que és quelcom molt important. El passat 10 d’abril 2013, Arcadi Oliveres i Teresa Forcades van publicar un manifest per la convocatòria d'un procés constituent a Catalunya. En aquest manifest diuen que  fan una crida a la ciutadania de Catalunya a adherir-se a aquest manifest, que té per objectiu la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya, que permeti que el poble català decideixi de forma democràtica i pacífica quin model d’estat i de país és el que desitja. Jo, en gran part, estic d'acord amb el seu manifest, però amb algunes significatives matisacions, que intentaré explicar. Però, qui son els promotors de aquest manifest?

 

Arcadi Oliveres i Boadella (Barcelona, 1945) és un economista català i un reconegut activista per la justícia social i la pau. Nascut a Barcelona l’any 1945 al barri de l’Esquerra de l'Eixample. Estudià primaris i secundaris a l’escola Pia del carrer Diputació, on tingué com a professors, entre d’altres, Lluís Maria Xirinacs,Octavi Fullat i Francesc Botey. Va ser membre del moviment escolta a un agrupament de Minyons Escoltes (1962-66). Va entrar a la Universitat de Barcelona a la Facultat de Econòmiques on destacà pel seu compromís en defensa de la democràcia i les llibertats polítiques en plena dictadura franquista. L’any 1966 s’implicà molt activament en el Sindicat Democràtic d'Estudiants de Barcelona (SDEUB), i va participar a la Caputxinada, el març de 1966. Obtingué el títol de Llicenciat en Ciències Econòmiques l’any 1968. El maig del mateix any és processat pel Tribunal d’Ordre Públic i jutjat per reunió clandestina, i és absolt gràcies als informes favorables del degà de la Facultat d’Economia i la defensa de l'advocat Francesc Casares Potau. Acabats els estudis, el juliol de 1968, començà a treballar per al CEDEC (Centre d’Estudis de Desenvolupament Comunitari), des d’ on es dedicà a realitzar diferents estudis sobre desenvolupament econòmic municipal i comarcal. L’any 1969, motius familiars el porten a assumir la direcció de l’empresa familiar que per la crisi farà fallida i serà liquidada el 1978. En aquest període dels anys 70 s’implicà en diferents activitats en favor de la democràcia i l’autogovern de Catalunya participant a l’Assemblea de Catalunya. Serà fundador, també, de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona. Al mateix temps, va militar, a partir de 1971, en l’organització Cristians pel Socialisme.

 

L’any 1974 començà a participar en l’organització internacional catòlica Pax Christi., dedicada a la promoció de la cultura de la pau i la reconciliació entre els pobles, de la qual va ser co-president, a Catalunya (juntament amb Frederic Roda i Àngel Colom), entre 1974 i 1990. En els últims anys del franquisme, Pax Christi, amb Justícia i Pau, desplegà diverses campanyes d’oposició a la pena de mort,  intentant la commutació de les penes de mort en les últimes execucions del franquisme (Juan Paredes “Txiqui”, Salvador Puig i Antich...), mitjançant la intercessió del Vaticà. El 1976 serà és detingut per la Guàrdia Civil a La Sènia i passa tres dies a comissaria, arrel de la seva participació en una de les columnes de Marxa de la Llibertat organitzada per Pax Cristi per tot Catalunya. L'any 1977 va participar en la creació de l'Associació Catalana de Solidaritat i Ajut al Refugiat (ACSAR), de la qual encara és membre actiu., L’any 1980, començà a exercir com a professor d’economia a l’Escola d’Estudis Empresarials de Sabadell, de la Universitat Autònoma de Barcelona. Des de llavors fins a l'actualitat ha continuat treballant com a docent en aquesta universitat. L'any 1992 s'ubicà al campus de Bellaterra. L’any 1993 va obtenir el títol de Doctor, amb una tesi sobre el denominat "Cicle de l’economia de la defensa" i guanyà una plaça com a professor titular del Departament d’Economia Aplicada. També imparteix classes a la Facultat de Ciències Polítiques, a més d’altres centres de la mateixa universitat. Exerceix de professor tutor de diversos doctorats, màsters o cursos de postgrau de diferents universitats ( UB, UPC, U. de LL., U. de Girona, U. de València i U. de Castelló...)

 

L’any 1981 va començar a militar a l’organització Justícia i Pau, entitat cristiana de la diòcesi de Barcelona, dedicada a la promoció dels drets humans i la pau, després de col·laborar en diversos projectes amb en aquell moment president Joan Gomis (Premi Joan XXIII, Informe econòmic sobre 0’7% etc.). Serà membre actiu d’aquest entitat, des d’aquella data. L’any 1986 va ser nomenat vicepresident de Justícia i Pau i ho va ser fins que el desembre de l’any 2001, després de la mort d’en Joan Gomis, va ser elegit president d'aquesta entitat, càrrec que manté a l’actualitat. Durant els anys 1986 a 1999 va ser també vicepresident i després president (1999-2003) de la Comissió General de Justícia i Pau d’Espanya, entitat que aplega totes les comissions i associacions a l’Estat de Justícia i Pau. En la seva vida d’activista per la justícia social ha participat en un seguit de campanyes i activitats, algunes de les més destacades són: La primera gran campanya en favor del 0,7% (1981-82)[3], la primera campanya en favor de l’Objecció Fiscal a la despesa militar i la constitució de l’Assemblea d’Objectors Fiscals (1983), la campanya contra la llei reguladora de l’objecció de consciència i en suport de la insubmissió (1984), la constitució de la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat (també el 1984, en la campanya de Justícia i Pau “Catalunya Solidària” (1985), la campanya contra l’ ingrés d’Espanya a l’OTAN (1986), la introducció a Espanya de les Brigades Internacionals de Pau (1987). Com a cofundador de la Xarxa Europea Contra el Comerç d’Armes[4] (reunions d'Utrecht, 1984, i Malmö, 1987), les mobilitzacions contra la primera guerra del Golf (1991), la campanya en favor de la cancel·lació del deute extern (1999), la promoció de la banca ètica[5] a Catalunya, essent elegit president honorari de la plataforma Finançament Ètic i Solidari (FETS) el 1999, o en les mobilitzacions[6]contra la Guerra d'Irak (2003). Fou mediador a les tancades d’immigrants[7]a diverses esglésies de Barcelona de l’any 2001 va fer, juntament amb altres persones, entre els col·lectius d’immigrants i l’Administració, i feu el seguiment dels processos de regularització fruit dels acords entre l’Administració i els tancats..

 

Ha desenvolupat una gran activitat com a conferenciant arreu del territori català, a l’Estat espanyol i a força poblacions europees (París, Brussel·les, Londres, Lausana, Hamburg, Bonn, Bremen, Lisboa, i a Sud-americà, a Colòmbia, Argentina, Mèxic.... Ha participat com a professor de cursos organitzats per universitats catalanes a Amèrica Llatina. Ha estat o és convidat habitual en programes[8] Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, COM Ràdio, Ràdio-4, Ona Catalana, Ràdio Sant Cugat, Ràdio Estel, Àudio Vídeo Misión Radio... Ha estat col·laborador regular de les revistes Canigó i Serra d'Or i el Diari de la Pau, i ha participat en més de 60 llibres o publicacions. De l’any 2001 (substituint Joan Gomis quan aquest va morir) fins al 2007 va presidir la Federació Catalana d’ONG per la Pau, L’any 2004 va ser elegit president de la FOCIR Federació d'Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes. També l’any 2004 va ser nomenat membre del Consell de la Ciutat de Barcelona.. L’any 2005 va ser elegit president del recentment constituït Consell Català de Foment de la Pau, organisme assessor de la Generalitat de Catalunya i membre del Comitè d'experts del programa per a la creació de l' Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Va participar en les mobilitzacions de protesta contra la reunió de l'OMC a Seattle (1999). Va participar i impartir conferències al Fòrum Social Regional Llatinoamericà, a Cartagena de Indias (Colòmbia, 2003). Ha participat i impartit conferències en diverses edicions del Fòrum Social Mundial, a Bombai (2004), Porto Alegre (2005), Bamako (2006), Nairobi (2007), Belem (2009), Dakar (2011), del Fòrum Social de la Mediterrània[9], celebrat a Barcelona (2005) i del Fòrum Social Català (2008). L'any 2011 desplegar una extraordinària activitat amb motiu de les mobilitzacions del 15M [10] els denominats "indignats", impartint desenes de conferències en les diferents places públiques i altres llocs on es van fer "acampades" ciutadanes i oferint innombrables entrevistes a mitjans[11]de comunicació amb relació a aquest important moviment ciutadà. El 10 d'abril de 2013, juntament amb Teresa Forcades, va presentar un manifest "per a un Procés Constituent a Catalunya"

 

Teresa Forcades i Vila (Barcelona, 1966) és una metgessa, teòloga i monja benedictina catalana. Ha destacat per ser crítica, en el camp de la teologia feminista i de la salut pública davant de la indústria farmacèutica. També es declara independentista i anticapitalista, i reclama un procés constituent a Catalunya. Va néixer l'any 1966 al barri de Gràcia de Barcelona. Va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona i després de traslladar-se als EUA va fer l'especialitat de Medicina Interna a la Universitat Estatal de Nova York (1995) i va obtenir el màster en teologia (Master Divinitas) a la Universitat de Harvard el 1997. De tornada a Catalunya, va ingressar el setembre del 1997 en el Monestir de Sant Benet de Montserrat. Com que havia estudiat teologia en una facultat protestant, i a més especialitzada en teologia feminista, no li van convalidar els estudis de Harvard. Llavors es va llicenciar en teologia fonamental a la Facultat de Teologia de Catalunya, en l' Institut de Teologia Fonamental de Sant Cugat (2005), completant el doctorat el 2009. En el camp de la medicina es va doctorar en Salut Pública a la Universitat de Barcelona (2004). Ha publicat també: ‘Els crims de les grans companyies farmacèutiques’ (Quaderns Cristianisme i Justícia, 2006 n. 146, en català, castellà i anglès) i ‘La teologia feminista en la història’ (Fragmenta, 2007). Ha realitzat la seva investigació de post doctorat a la Universitat Humboldt de Berlín a Alemanya a fi d’aprofundir el diàleg entre la noció teològica de persona i les nocions de subjectivació de certes antropologies contemporànies (Lacan, Zizek, Boyarin). Actualment resideix de nou al seu monestir, a Montserrat, i prepara un llibre sobre la medicalització. El 10 d'abril de 2013, juntament amb Arcadi Oliveres, va presentar un manifest "per a un procés constituent a Catalunya".

 

Va dedicar la tesina de llicenciatura a la Trinitat, obra que s'ha publicat en el llibre La Trinitat, avui (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005) i la tesi doctoral en teologia al concepte de “Ser persona avui: Estudi del concepte de «persona» en la teologia trinitària clàssica i de la seva relació amb la noció moderna de llibertat”, el 7 d'octubre de 2008. A més, ha publicat La teologia feminista en la història (Fragmenta Editorial, 2007). Forcades considera que la teologia feminista és una teologia crítica o de l'alliberament, que sorgeix quan es percep la contradicció entre el discurs teològic sobre les dones i l'experiència de Déu de cada dona. El tractament del paper de la dona, el celibat o l'avortament, des d'una perspectiva crítica feminista i religiosa, s'ha fet ressò en els mitjans de comunicació. Al juliol del 2013 va anunciar que havia decidit marxar un any a Berlín (Alemanya) per donar classes de teologia a la Universitat Humboldt de Berlín, on ja va fer una investigació acadèmica sobre la noció teològica de persona i nocions de subjectivació d'antropologies contemporànies. El 2006 va publicar el llibre Els crims de les grans companyies farmacèutiques (Cristianisme i Justícia), on denuncia els abusos de les grans companyies farmacèutiques que utilitzen el seu poder econòmic per imposar els seus interessos per davant de l' interès per la salut pública. Segons Forcades, la investigació farmacèutica està en funció del benefici econòmic i no de la mortalitat de les malalties. A més, denuncia els abusos en la utilització dels malalts del tercer món. Després de denunciar la falta de base científica en les recomanacions oficials sobre la vacuna del papil·loma, diu que va anar rebent peticions perquè opinés sobre la vacuna de la grip A. Com a resposta a aquestes consultes, va elaborar, el setembre del 2009, el document «Una reflexió i una proposta en relació a la grip nova» per distribuir-lo entre amics i coneguts. A partir de l'impacte del document, va fer la mateixa exposició en el vídeo «Campañas por la Gripe A», editat per una periodista independent de Barcelona, amb una ràpida difusió per la xarxa.

 

Forcades defensa que la vacuna contra la grip A no sigui obligatòria i critica la gestió política i farmacèutica sobre aquest virus. Acusa el fet que la farmacèutica nord-americana Baxter, que el gener del 2009 havia distribuït vacunes contaminades, ara produeixi vacunes contra la grip A.[16] D'altra banda, qualifica d'escandalosa la gestió de l'OMS declarant una pandèmia mundial quan la mortalitat de la grip A és inferior a la grip estacional corrent. La declaració de pandèmia té efectes polítics ja que la vacunació podria ser obligatòria, i uns efectes econòmics ja que algunes administracions han demanat vacunes per a tota la població. Paral·lelament, les empreses farmacèutiques estan demanant signar acords d'exempció de responsabilitats en el cas que les vacunes tinguin més efectes secundaris dels previstos. El dia 10 d'abril de 2013, junt amb l'activista Arcadi Oliveres anuncien la creació del Procés Constituent a Catalunya, que defineixen com un "moviment creat per promoure una iniciativa per un canvi de model polític, econòmic i social". Així, publiquen el Manifest per a la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya amb la intenció que el màxim nombre de persones s'hi adhereixin. Els seus arguments han estat criticats, tractant-la de desinformada o de imaginar-se confabulacions a tal escala que és impossible es duguin a terme.

 

En el manifest, Arcadi Oliveras i Teresa Forcades diuen que les mobilitzacions dels darrers dos anys han mostrat un potencial de lluita social creixent i un ampli rebuig a les polítiques que pretenen resoldre la crisi premiant amb diners, reconeixement i privilegis els seus responsables directes i endeutant de per vida a la majoria de la població. Afegeixen que l’actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític ha fracassat, i continuant dient: "És urgent que creem entre totes un model polític i social nou i cal fer-ho sense repetir fórmules del passat, conscients que el procés no serà fàcil ni curt. Requerirà l’autoorganització i la mobilització social continuada. Només amb una ciutadania activa, participativa i al carrer serà possible garantir un procés de canvi social profund. Per a aconseguir-ho, cal impulsar un procés de reflexió i confluència ampli, plural i participatiu capaç de reconèixer en la seva competència i diversitat els múltiples col·lectius que ja fa temps que treballen pel canvi democràtic i pacífic,  i capaç de fer-los lloc en una plataforma unitària que cristal·litzi el malestar social creixent en una majoria política organitzada a favor d’un canvi de model. Es tracta d’iniciar un procés des de baix, creant espais de trobada entre el màxim nombre de col·lectius i persones a barris i pobles, per tal de bastir una nova eina plural i diversa i articular una candidatura el més àmplia possible per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb l’objectiu de defensar la convocatòria d’una Assemblea Constituent per definir quin nou model d’estat i d’ordenació socioeconòmica volem". Segons diuen, volen contribuir a "impulsar un procés des de baix que culmini en la creació d’una candidatura unitària que tingui com a objectiu la convocatòria de l’assemblea constituent que necessitem per fer una Constitució nova per a la República catalana, de manera que no sigui possible en el futur que els interessos d’uns pocs passin per davant de les necessitats de la majoria. Un projecte de canvi social i de ruptura amb l’actual ordre haurà de defensar un seguit de mesures bàsiques i d’urgència. Definir-les és una feina col·lectiva a realitzar per part de totes les organitzacions i persones que participin en aquest procés".

 

Per aquesta raó han escrit una llista provisional, orientativa i no exhaustiva, de punts a considerar. En general considero la consecució d'aquest punts com desitjables, però tinc serioses reticències en relació a algunes de les seves propostes anti capitalistes, ja que, ho vulguem o no, estem immersos en un mon al voltant nostra, que ens obliga a ser molt cauts en posicions massa radicals. Estic d'acord que l'actual capitalisme neoliberal és quelcom a evitar. Tal com he indicat anteriorment, en articles en un altre blog, en una època marcada per una gran crisi mundial que, curiosament, en aquest cas està afectant principalment a economies com l'europea i nord-americana, creiem que seria convenient treure del seu ostracisme a un gran economista que va aportar grans idees que van afectar l'esdevenir de l'economia occidental al llarg de gran part del segle XX. Especialment ara en què manen els mercats, preval l'economia especulativa sobre la productiva i es preconitza la menor intervenció dels estats (especialment als països desenvolupats). La història es repeteix i hauríem d'aprendre més de l'experiència històrica. De totes maneres, segueixo pensant que el sistema democràtic parlamentari, que tenim a Occident, és el millor sistema polític possible conegut. L'experiència històrica (que té abundància de casos) indica que altres experiències han conduït a terribles dictadures o al caos. Això no és obstacle per considerar que mentre el capital, al que ningú tria democràticament, es mou lliurement a nivell mundial, no existeix una organització supranacional democràtica que actualment pugui regular-ho i evitar els seus abusos. I possiblement és el que faria falta resoldre, encara que em sembla complicat, ja que hauria de ser una solució consensuada a nivell mundial.

 

Lo que hi ha darrere de la crisi és l'especulació financera, que ha arribat a ser gegantesca. Però els capitals s'han anat anant a l'esfera financera especulativa perquè allí tenen més rendibilitat relativa. Cal evitar que l'especulació sigui més rendible que l'activitat que crea riquesa. Per a això cal penalitzar l'especulació i els seus beneficis, i fer que els mercats reals siguin més dinàmics i rendibles. I perquè això últim sigui possible és necessari que hi hagi molta més demanda i molta major capacitat de compra. Per a això cal pujar els salaris reals, en lloc de baixar-los, com està succeint. De fet, va ser la seva caiguda en els últims anys el que va disminuir la demanda, i amb ella les vendes, la producció i la rendibilitat de l'economia productiva. Però les mesures i polítiques necessàries no es podran adoptar mentre que el poder estigui en mans dels banquers, dels grans financers i dels grans propietaris. Perquè hi hagi una economia diferent és necessari que els ciutadans tinguin el suficient poder per assegurar que les seves preferències, democràticament expressades, es converteixin en decisions. El que avui dia succeeix és totalment el contrari. La crisi està mostrant el costat immoral i inhumà de moltes activitats financeres i econòmiques. En nom del benefici es permet tot. Hi ha bilions d'euros per ajudar als bancs i no per evitar que cada dia morin milers de persones de gana. Les crisis seguiran produint-se i, amb elles, el sofriment innecessari de milions d'éssers humans.  Tot això passarà  si no aconseguim que l'immoral sigui inacceptable i si l'ètica del respecte a la vida i de la cooperació no s'imposa sobre la del benefici. No sofrim solament una crisi econòmica. No ens enganyem, és la crisi d'un sistema social i econòmic, de la nostra civilització, d'una humanitat que s'ha pervertit a si mateixa, solament perquè una minoria s'afarti de guanyar diners. I, amb un nombre important de gent que el seu major objectiu és intentar formar part d'aquesta elit. Però canviar la situació actual, enfrontant-se als grans poders que controlen l'economia global, a més de canviar la cultura econòmica de la gent, em sembla una missió gairebé impossible. I en aquest “gairebé” està la fórmula.  

 

Ara veiem quins son els punts que proposen Arcadi Oliveras i Teresa Forcades.i els meus comentaris al respecte.

1)  Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il·legítim. En lo que no estic d'acord és en la expropiació de la banca privada, encara que sí que estic d'acord en la seva regulació i control. La raó per la que no estic d'acord és que, vulguem o no, estem en un entorn econòmic que ens rebutjaria si prenguéssim decisions com aquesta. Però sí estic d'acord en no rescatar bancs que actuïn de manera irresponsable. En lo que respecta al deute, ho tindríem que negociar amb els creditors, ja que decisions unilaterals podrien implicar represàlies econòmiques.

2) Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no remunerat. Estic d'acord amb lo de salaris i pensions dignes. Crec que és tindria que garantir una renda mínima digna per tothom (encara que no pogués treballar o que treballés en tasques socials i d'ajuda a la dependència poc remunerades), però s'hauria que intentar que l'atur fos mínim, afavorint les inversions en feines productives y creatives. Per contra, crec que una economia excessivament intervinguda, podria provocar una fugida de les inversions necessàries. Torno a recordar que estem en un mon molt relacionat.

 

3) Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció. Estic totalment d'acord.

 

4) Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.  Estic d'acord, però el nou govern tindria que negociar amb els bancs per trobar una solució satisfactòria i que fos viable. S'hauria de evitar espantar possibles inversions.

 

5) No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social. Entenc que hi ha àrees socials importants, com Salut, Educació i Benestar, en que es té que garantir una oferta publica suficient i de qualitat. Però crec que no es té que descartar la privatització com alternativa, sempre i quan la gent pugui optar per els serveis públics. Però tindria que haver un control públic sobre els sectors privats en aquestes àrees.   

 

6) Dret al propi cos i no a la violència de gènere. Totalment d'acord.

 

7) Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria. En principi estic d'acord, però, per les mateixes raons que he indicat abans, no crec que la expropiació i socialització de les empreses energètiques, actualment en mans privades, fos una bona idea. Però sí que es tindria que tindre una participació i control públic en àrees estratègiques, com la energia i l'aigua.

 

8) Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria. Estic d'acord, però es tindria que regular la immigració en funció de les capacitats d'absorció.

 

9) Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura. D'acord amb els mitjans públics. Però en una economia global cada vegada son mes importants els mitjans privats, als que es tindrien que aplicar, en la mida que fos possible, normes ètiques.

 

10) Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN. Estic d'acord, però no som una societat ideal. Per aquesta raó, si no tenim exercit, al menys tindríem que pensar en algun tipus de organització (potser una extensió dels mossos) per garantir algun tipus de defensa davant de agressions o situacions de caos.    

 

A mes d'aquests punts, son convenients els següents:

 

11) Independentment de la decisió de la UE i d'Espanya, veure les avantatges i inconvenients de:

·        Possibles modalitats d'acord amb la UE i amb Espanya

·        Si seguim o no al Euro

i donar la possibilitat als catalans de decidir-ho

 

12) Model econòmic productiu que volem per Catalunya

A mes del turisme, la agricultura, la ramaderia i la pesca, s'hauria de potenciar la industria, fent especial èmfasi en activitats amb alt valor afeixi't i creativitat, en que l'excel·lència sigui l'objectiu.  I tindríem que penalitzar las activitats especulatives.